el Comando Patxaran

Nova troballa espeleològica, la bona

2011-07-05T06:42:00.000-07:00

Carles, vam anar al programa perquè hi havia un participant molt especial... (vàrem veure gravar 3 programes seguits).

Només diré que al protagonista li agrada l'òpera.

Nova troballa espeleologica

2011-06-04T01:12:00.000-07:00

Aqui tenim una nova troballa on podem veure al Tofa i a l'Ari en màxima activitat. Es pot dislumbrar, com jugant-se la vida dins el plató de tv3, intenten completar paraules impronunciables que només poden sortir del gran Dalmau. Van aguantar estoicament sense badallar ni demanar per pixar durant tot el programa... els meus herois....

Aqui podeu seguir el film dels esdeveniments

http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/3528870

Spéléo en Ardeche!

2011-03-23T06:37:00.000-07:00

VA COI!!! Aviam si fen quelcom de profit!! Per aqui a dalt anar fent, stic amb la colla barrufera, pero son bons nanos.
Us envio el link , pero no rigueu amb el logo, q al menys aquests m'han acceptat, tot i començo a pensar q se n'estan penedint.hahaha.
Haig de dir q no saben passar-s'ho massa bé per les nits, en fi, pr aixo estic jo en representacio patxaranera...Q N'APRENGUIN!

http://speleoclubvilleurban.free.fr/

Son l'Avenc de la Salamandra, d'Antona i un parell més q no recordo, en Ardeche.

Salut i Goma-2!

Cova de Graners: Segona Incursio

2010-10-19T23:47:00.000-07:00

Va, Carles,Pep,Ramon...a explicar aquesta segona sortida mes fructifera. De com vareu poguer arribar al fons de Graners, dels 60m de topo de la cova de la cabra, de les formacions...
...i de tot el q vau trobar: del mamut congelat, de l'ortiga Lara, d la Madelein,etc.

Mentrestant, deixo el link dels benvolguts companys de SPELEOLIBRE, els grans anarco-llibertaris del subsol! Com sempre, veig q no es perd mai el sentit de l'humor

http://www.speleolibre.com/article-la-plongee-tombe-a-l-eau-57750005.html

Osti, parlant de la Madelein, saben aquel que dice:

"En que se parecen el caso Madelein i los Reies Magos? En que en los dos son los padres"

festival de l'humooor, vaia telaaa!

Cova de Graners: Primera Incursio

2010-10-19T03:08:00.000-07:00

Finalment dissabte varem anar a habilitar la cova per a la futura immersio. Rocordem les esperançadores paraules de’n Carles referents als ls objectius de la sortida :

" Aquest dissabte entrem a Graners. Les tasques encomanades no son poques. Pels voltants de setembre es vol fer l'atac al sifó terminal per part d'un espeleobussejador frances. Llavors ens toca instalar cable telefònic, cable d'acer antipèrdues, acondicionar el bypass del primer llac amb electrons, montar un punt calent i portar els bots fins una zona fora de crescudes.

Les expectatives del setembre són màximes, el sifó s'ha explorat 100 metres aprox., i continua. Al ser la cavitat que drena totes les aigues del massís, el sifó pot albergar la clau del sistema. O no. »

Aixi doncs, amb l’esperit ple de coratge i tot motivats pel cap de setmana, ens disposem a trobar-nos prop d’Igualada on alguns fins i tot van arribar a l’hora (d’entre els quals miraculosament m’incloc). Tot semblava que anava rodat fins que dos integrants del komando ens truquen informant que en una dura maniobra d’evasio han colisionat amb un ésser quadrupede…no, no era un guardia civil, era una cabra !! pfffff, Aquest fet va obligar a modificar el punt de trobada. Un cop veient el cotxe vam poguer comprovar que estava intacte, la cabra s’havia volatilitzat, pero havia estat necessaria l’ajuda d’una grua per a dur el vehicle a la benzinera mes propera !! hahahah. Quines coses tenen les cabres tu… ah, parlant de curiositats cabrils (boniiiiissim !!!):

http://www.youtube.com/watch?v=we9_CdNPuJg

La cosa esta en que haviem de sortir d’hora per a poder caminar fins al refugi que els companys franco-occitans tenen muntat a dins l’entrada d’una cova. Es perfecteee !! i per amenitzar la vetllada, haviem portat un pernil de 8kg !! Acompanyat de cerveses, embotits i per suposat…Patxaran !! Que n’aprenguin !

Quan finalment arribem a Badain, entre una cosa i altra se’ns ha fet tard. Aixi que toca bivaquejara al prat d’abaix. Llastima !

Al mati següent, podem constatar al arribar al “Chorro” que hi ha una gran quantitat d’aigua, massa... creuem el riu...Cocos amunt i Cocos avall fins que arrivem a l’entrada de Graners! Ens equipem, i au, cap dins hi falta gent.

Finalment, tot i l’alta motivacio de l’equip, hi havia massa aigua i no es va poder recorrer gaire distancia, la cova estava sifonada! Merda! Es va intentar accedir per altres bandes, pero va resultar impossible. Bé, s’hi haura de tornar, pero aquesta és una altra historia: Cova de Graners: Segona Incursio...

Baixem al refugi de Saravillo, on sopem francesos i catalans tots plegats. A descansar (entre patxarans) que al dia següent ens espera una aproximacio simpatica.

Al dia següent, el komando es va desplaçar sigilosament per antics camins amagats del temps del maquis per a probar d’accedir a una cova que s’havia localitzat a uns 30m d’alçada. L’aproximacio fou dura, per alguns mes que d’altres (segur q en pobre Coco encara té malsons amb la tartera.haha)

Aqui l’Ori i l’Aleix ens mostren les seves dots multidisciplinars muntanyenques, i en una especie de paleo-artifu, aconsegueixen arribar a l’entrada. Sembla que tira, aixi que es deixa una corda instalada (d’un boix) per a venir la propera vegada. Enhorabona.

Va, un resum q hi havia pr alla donant voltes:

Before bringing a french diver to explore a dead end point full of water, we had to prepare the cave (telephone wire, metal stairs, a hot point were the diver enters...) but due to a storm the cave was full of water and we didn't manage to get to the end. The next day Aleix and Ori climbed to a hanging cave we had seen, looks like it continues, we'll have to keep on exploring...

Alguns Barrancs...

2010-09-25T15:13:00.000-07:00

Bé, el proposit de l'acticle no es més q fer un recull grafic d'alguns barrancs que hem fet. No tenen gaire misteri, aqui nomes hi ha fotos del Forat Negre, el de Gurb, un de molt secret q ni me n'enrecordo com es diu (nomes per a col.leccionistes sibarites.haha), i algunes del Barranc del LLech a la Catalunya Nord.(Al menys aquestes son les q tenia pr aqui donant voltes)

Com que no tinc res interessant a comentar, a part d'animar-vos a penjar els barranc de la "Sierra de Guara", omplire l'espai amb un article del blog de la vanguardia.

Tothom sap que la relacio economica de Catalunya amb l'estat espanyol no es més que una conseqüència de la repressio cultural i historica que l'espanya té vers Catalunya, fruit de la politica de colianitzacio que patim.
Aquest article va dirigit als nouvinguts que desconeixen aquesta situacio i als colons espanyols que encara pensen que s'ha de formar part de l'estat espanyol de totes totes.

El aumento del independentismo en Catalunya no es casual ni tampoco responde a una serie de circunstancias difíciles de explicar.

Mientras el independentismo catalán de principios de los 80 y de los 90, pese a ser portador de la actual llama, respondía en muchos casos a cuestiones identitarias, que en algunos casos imposibilitaba una mayor aglutinación; podemos decir que a día de hoy se puede constatar con soltura a equivocarnos que el independentismo catalán del siglo XXI es transversal, plural, cívico y sobre todo democrático, por ello no deja de aumentar. El independentismo catalán crece porque las razones para apostar por un nuevo estado, son muchas y muy diversas; la cuestión económica, la supervivencia cultural, la profundización a nivel democrático, el derecho inalienable que tienen los pueblos a decidir su futuro, las cuestiones históricas, los agravios comparativos con España, la voluntad de vivir mejor, etc.

Por ello el abanico de razones son numerosas y porque la actitud del estado español hacia Catalunya no ha hecho nada más que contribuir y aumentar la desafección de los catalanes hacia a la España monolingüe y centralista. Por contra, el españolismo o unionismo en Catalunya sólo responde a día de hoy a puras razones identitarias, pero más allá de estas razones no se expone ningún argumento que justifique la actual dependencia de Catalunya con España. Y aquí, pese a que el

discurso economista

no entusiasme a ciertos colectivos independentistas, es donde podemos tejer complicidad con ciertos sectores de la sociedad catalana que hasta ahora no mostraban demasiadas simpatías hacia el independentismo. Al final, no sólo la situación cultural muestra el espíritu colonialista de España con Catalunya, el aspecto económico diría que es donde actualmente se visualiza de manera clara y rotunda la política colonial que fomenta la España constitucional respecto a Catalunya.

Porque si dejamos las razones identitarias a un lado y nos centramos en el día a día, ¿quién puede defender el espolio que padecemos todos los catalanes, independientemente de si se sienten españoles o catalanes?

¿Quién puede defender por razones identitarias que España robe a Catalunya 60 millones de euros al día a partir del

déficit fiscal?

¿Quién puede defender que los estudiantes catalanes reciban sólo el 5% de todas las becas del estado y los estudiantes de Madrid reciban el 58%?

¿Quién no querría ver aumentada por meras cuestiones identitarias la renta per cápita anual de los catalanes en unos 2.400€ al año si tuviésemos seguridad social propia?

¿Quién puede defender que el "Ministerio de Cultura" haga un gasto anual por cada español de 47€ y por cada catalán sólo de 5€?

¿Quién querría viajar por puras cuestiones identitarias con el 40% de los trenes construidos por el estado durante la década de los 70 que se consideraron obsoletos y que aún circulan por Catalunya, mientras que Madrid sólo tiene el 4%?

¿Quién no querría ver a su país 7 veces más rico como dijo el Premio Nobel de Economía Aplicada en la UB el pasado mes de mayo?

¿Quién puede defender por causas identitarias que 1 de cada 3 años el Ministerio de Fomento no invierta nada de nada en Catalunya?

¿Quién quiere, pese a ser catalán y sentirse español, que cada año nos roben 20.000.000.000 de euros (11% del PIB), siendo así la región del mundo que sufre más déficit por parte de su gobierno? ¿Realmente sentirse español en Catalunya compensa eso?

Como residente en Catalunya, ¿quién puede tolerar, por cuestiones identitarias, que por cada 12,7 millones de euros que se invierten en medio-ambiente en el aeropuerto de el Prat, se inviertan 300 millones al de Barajas?

Por muy españolista que uno sea en Catalunya ¿se puede defender que entre 1985 y 2005 sólo se hayan construido en Catalunya 20km de autovías mientras que en Madrid se hagan cerca de 900 en idéntico periodo?

Por motivos identitarios ¿se puede aceptar y no protestar cuando en Catalunya sólo se invierte un promedio del 12% del PIB español anual pese a aportar el 22% del mismo PIB español?

¿Realmente las razones identitarias compensan el agravio que hemos sufrido por ejemplo con el AVE? EN Catalunya, por el AVE, el gobierno invirtió 316€ por catalán, pero en el mismo año invirtió 1.198€ por andaluz, 894€ por madrileño, 574€ por aragonés y 407€ por castellanomanchego.

¿Justifica el sentimiento de identidad pagar peajes y más peajes?

Es preciso ser estúpido para defender la dependencia de Catalunya con España cuando nosotros los catalanes, independientemente de si nos sentimos españoles o catalanes, si vamos con la roja o no, estamos perdiendo la oportunidad de vivir mejor. Estamos perdiendo la oportunidad de dar un futuro mejor a nuestros hijos por una cuestión identitaria y si uno se para a pensar fríamente llega a la conclusión que nadie no podría llegar en tolerar por una cuestión identitaria tal contradicción. ¿Aquellos que son tan identitarios aceptarían sufrir un agravio al revés?

España es un mal negocio a nivel cultural pero sobre todo a nivel económico, y lo es porque tratar a Catalunya como una colonia forma parte del su

leitmotiv nacional.

Manifestacio en contra del tribunal constitucional espanyol. 1,5 milons de catalans al carrer!!!

Bonissim article d'alt rigor periodistic! hahahaha. Carrero Blanco Campeon de Salto!!!

La aerolínea de bajo coste Vueling, presidida por Josep Piqué, ha decidido renovar su estrategia de comunicación asociando su marca a la figura de Luis Carrero Blanco, el hombre de confianza de Franco que murió al saltar su coche por los aires a causa de un atentado de la banda terrorista ETA. El eslogan que acompañará el rostro de Carrero Blanco será “Vuelas que ni te enteras” y el objetivo de la compañía es, según Piqué, “captar a un público con sentido del humor que quiere soluciones rápidas para los grandes problemas”.

http://www.elmundotoday.com/2009/04/carrero-blanco-sera-la-imagen-de-vueling/

Ara de caire més serios, el documental de TV3 on s'avalua la viabilitat d'un Estat Català.

ADéU ESPANYA!

http://www.tv3.cat/videos/2935290/Adeu-Espanya

On ets, espanya? - no et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?

Has desaprès d'entendre an els teus fills?

Adéu, espanya!

Joan MARAGALL (1898)

Obviament en cap cas es vol fer apologia del terrorisme a cap dels articles publicats al blog del Comando P. Pero mentrestant anirem fent memoria i posant-hi un toc d'humor a tot plegat.

Salut i goma-2!

Cova de Graners

2010-07-17T10:32:00.000-07:00

Aquest dissabte entrem a Graners. Les tasques encomanades no son poques. Pels voltants de setembre es vol fer l'atac al sifó terminal per part d'un espeleobussejador frances. Llavors ens toca instalar cable telefònic, cable d'acer antipèrdues, acondicionar el bypass del primer llac amb electrons, montar un punt calent i portar els bots fins una zona fora de crescudes.

Topografia inédita. Cubilar de la Manzana

2010-05-04T12:47:00.000-07:00

Avancem la topografia del Cubilar de la Manzanera al marge dret de la Garona de los Molinos. Aquesta està enclavada en la zona C del Massís de Cotiella. Les dades topogràfics han perdurat inèdites des de l'any 1977 i mitjançant aquestes dades s'ha realitzat la topografia. Aquest aixecament sembla que va ser un "encàrrec" per part dels foranis del lloc que volien aprofitar l'aigua que d'assegurança albergava al seu interior. A causa de la profunditat que es troba l'aigua i l'elevat cost de bombes es va desestimar aquesta idea.

SHAME ON YOU SPAIN!! + Grallera del Corralot

2010-04-27T06:01:00.000-07:00

Com que encara tinc el braç fomut i sembla q va per llarg, em limitaré a la reflexió per a poguer compartir amb més gent la vergonya d’estat al q ens obliguen a pertànyer. Tb hi haurà una lleu referència espeleològica pr a q no rondineu, tot I que una mica antiga,de fet del 2008, però ja sabem tots q ben poc haurà canviat tot plegat, potser algun zulo més o menys, però aquest és un altre tema…

Shame on you spain! As usual, in this country of corrupted retards things seem to be going upside down. For those of you who still don’t know, there’s a judge that wants to investigate the missing people murdered by Franco’s regime.
This sounds logical so far,no? well, let me tell you that this judge that is now trying to look like a progressive defender of human rights is NOTHING BUT THE OPPOSITE!!

As we’re gonna explain you in a while, Judge Garzón has covered up and promoted BRUTAL TORTURES on human beings!! Specially the ones that took place during the Olympics in Barcelona against all the nationalist ( where common people were illegally dragged from their homes without any proofs, just as a “prevention” against the spreading of Catalan independentism infront the world’s eyes) Even Amnesty International or United Nations have strongly complaint about this pathetic attack against human dignity.

The worst thing is not that a hypocrite judge is trying to use this case of victims of fascism to cleanse his personal image, but that the maximum judicial authority has denied him to do so!!! WHAT KIND OF COUNTRY IS THIS??? The “Tribunal Supremo” have denied a judge to study the missing people in unknown mass graves all around the country in an act of historical debt. Why?? Because the ones ruling the country are still Franco’s chosen to be there, disguised fascist Spaniards nostalgic of other times!

Why is it forbidden in this pathetic country to prosecute murderers that tortured and murdered over 100.000 people during more than 40 years of illegal dictatorship? Of course, Franco’s spaniards cover themselves with their own made laws and constitutions, in 1977 there was a general self proclaimed amnesty for all of them!

Luckily this scuffle between the Tribunal Superior and Garzón has unmasked spains real face to the rest of the World. Newspapers such as “The New York Times”, “The Economist”,”, “Le Monde”, “Süddeutsche Zeitung” have dedicated articles to this matter with headlines such as: “An Injustice in spain (NYT)”. This has definitely bothered all the untouchable elite judges, they have no more International credibility; they never had it here anyway.

Anyway, let’s see what kind of judge bears the banner of justice and human rights in this 3rd world country:

La Paradoja de Garzón
(article de l’Associació Memòria Contra la Tortura)
No es vano recordar que realiza su actividad jurisdiccional desde la herencia más envenenada recibida de la Justicia franquista, la Audiencia Nacional, sustituta del TOP Tribunal de Orden Público. Más aún, sabiendo perfectamente que las jurisdicciones especiales son la esencia de los regímenes totalitarios. La naturaleza arbitraria de este tribunal fue oportunamente señalada por el propio Relator para los Derechos Humanos en la Lucha Antiterrorista, Martin Scheinin.
No es baladí apuntar que en su actuación ha impulsado casos contra medios de comunicación, asociaciones populares, partidos políticos e incluso defensores de derechos humanos, que se deben calificar como una agresión directa a la libertad de expresión y al derecho de libre asociación pacífica. El propio Comité de Derechos Humanos hizo recientemente patente su preocupación al respecto.
No es gratuito traer a estas líneas que Garzón, en su actividad diaria al frente del Juzgado especial que dirige, da orden de detener a personas acusadas de terrorismo bajo el régimen de incomunicación, verdadero espacio de impunidad en el que se producen brutales torturas.
Organismos como el Comité para la Prevención de la Tortura del Consejo de Europa –CPT, el Comité contra la Tortura –CAT o diferente Relatores Contra la Tortura del sistema de Naciones Unidas han reclamado reiteradamente la abolición de esta modalidad de detención, cuya aplicación lleva la rúbrica de este magistrado.
No es trivial recordar que el juez, ahora elevado a la condición de defensor de derechos humanos por varias asociaciones, se ha mostrado impasible ante las denuncias de tortura que le narraban detenidos bajo su responsabilidad. Entre otros, el ciudadano vasco Josu Arkauz, cuyo testimonio de tortura fue considerado por el CPT “detallado y coherente” y que reprochaba al Juzgado no 5 que no adoptó medidas “repetidamente recomendadas por el CPT” para evitarlas. Esta es la línea argumental seguida también en el caso de los detenidos en Catalunya en la llamada «Operación Garzón» durante los Juegos Olímpicos de Barcelona, caso ante el que el Tribunal Europeo de Derechos Humanos sentenciaba el 2 de noviembre de 2004 que las investigaciones de tortura no habían sido «los suficientemente profundas y efectivas para cumplir con las exigencias de los tratados internacionales».

Conocemos, pues, la actitud de Garzón en el ámbito internacional, así como la conocemos en el doméstico. Sabemos de su interés por aparecer como el juez progresista, para poder así llevar a cabo una actitud represiva sin parangón, desde los despachos del tribunal excepcional de la Audiencia Nacional. Hemos visto de primera mano su pasividad con la tortura en sus quehaceres diarios, así como hemos podido constatar que su actividad en el ámbito internacional en el ámbito de los derechos humanos no es más que un ligero barniz, sin que sus acciones en ningún caso hayan pasado de ser testimoniales. Verificamos, por fin, los excesos de su tribunal, que denunciamos de la misma manera que denunciamos los excesos que otros tribunales comenten ahora con el juez Garzón. La admisión a trámite de la presente querella por querer investigar los crímenes contra la humanidad cometidos durante el periodo franquista, es atentatoria contra la declaración de imprescriptibilidad de los delitos de lesa humanidad por el Comité de Derechos Humanos de la ONU y contra el sentido común. Desde esa legitimidad, no podemos sino oponemos a la designación de este juez como defensor de derechos humanos, cuando su actuación ha sido, mientras le era favorable a sus intereses, idéntica a la que ahora denuncia.

REPORTS AND WITNESSSES OF THE TORTURES CARRIED OUT BY THE SPANISH POLICE AND COVERED UP BY GARZÓN, DURING THE OLYMPICS IN BARCELONA

http://www.fti.uab.es/rpiqueh/tortura/indice.htm

A, sorry, would you like to read about a caving??

Well then since I’m injured and am not able to go caving at the moment, I’ll tell you about our cientific research in Grallera del Corralot, It’s one of Catalonia’s biggest cave halls with its 96.5m from the floor to the ceiling. Located in Montesec d'Ares, really worth seeing, It’s got many different routes, from which we chose the one that gets to a small “lake” at about -166.5m. On this video you can see Espeleo Pep!! trying to fetch a rope that “someone” accidentally threw in the pit.hahaha.

Once at the bottom, well, Carlota thought it would be nice to go for a swim in the frozen water…All males quickly started taking of our clothes just driven by the thoughts that Carlota would also do the same….mmmm hard nipples!hahah . but finally she didn’t and there were only guys in the water without much of a males attribution at that moment. The water was freeeezing! hahahah
The cave is really nice with loads of formations, but that we’ll leave for next article.

Well leave you with a bit of Catalan music to cheer up the fight against the Spanish state. "Juanra" has been 5 years in jail imprisoned by the spanish forces of repression. FUCK YOU SPANISH BASTARDS!!!

http://www.youtube.com/watch?v=q8-3JkLNtWg

“A MÍ LA UNIDAD DE ESPANYA ME SUDA LA POLLA (POR DELANTE I POR DETRÁS)”

“La èpica llegenda del Comando Patxaran” o resacón en Las Pepas

2010-04-08T11:21:00.000-07:00

Dijous 1

“La bestia”

Quedem a les 7 del matí al àrea de les Fonolleres, ja espavilats pel viatge i la recollida de gent. Quatre valents i dues aguerrides emprendrem el camí a terres llunyanes i místiques, envoltades de boira i paratges estranys, habitades per essers embriagadors de pocions tan volàtils com la nit mateixa.

A les quatre de la tarda ens envolten les muntanyes de la vall de l’Asón. Rocías, Mortillano, Porracolina i Llanalacueva ja noten la nostre presencia, i comencen a neguitejar-se en forma de pluja. Un àpat, deixar les coses en els nostres habitacles i començar a pensar com profanar aquest indret. El massís, maleint-nos amb forma de pèrdua, ens fa perdre temps, però la nostra perseverança dona fruit i a la fi penetrem violentament dins seu, per les seves entranyes al voltant de les sis del vespre. Mica en mica es va acostumant la bestia i ens dona una mica de treva. El seu vigor comença a minvar quan més endins hi som, Cañuela ha caigut. Per avui ja hi ha prou de ultratge, primera victòria, però sabem que la batalla no es la guerra i que cada cop serà més dur conquerir aquestes terres. Ni cal dir que celebrem la victòria menjant com gals.

Divendres 2

“Ni un pas enrere, ni per agafar perspectiva”

Avui el cel es núvol, intimidador, fosc, gèlid i marcadament inhòspit. La pudor de la tragèdia ens envolta quan comencem a caminar, però el nostre esperit lluitador ens acompanya i això ens reconforta. Avui ataquem la part alta de la bestia. Engolidors que no pertanyen aquest món, roca nua fragmentada, i animals de quatre potes amb o sense banyes ens miren recelosos. No hi fem cas, i sense pietat perpetrem la segona envestida dins del seu interior. Ens agrada, i gaudim com mai. Rius, sales, passos compromesos i foscor, sobre tot foscor. La bestia cedeix passant per Calaca i Crucero, i a la sortida ens rep el sol i una ampolla de vi.

Els habitants de les contrades comencem a saber de les nostres gestes, i per la nit nosaltres comencem a celebrar els nostres rituals de sang envoltats per mirades encuriosides. Com sempre les nenes son més dures que els mansos i guanyen de carrer en la foscor de la matinada, els mansos abandonen a les dones a la seva sort, però son dones de caràcter fort i coneixen els secrets de la nit. A recuperar forces una mica ja que demà urparem la pell del massís.

Dissabte 3

“Primer la mirada al cel i desprès la caiguda al infern”

Com si fos l’assalt a una fortificació escalem les parets de Covalanas. Batalla dura, ja que les espatlles del monstre son exposades i llises. Només ens encarem a la zona més accessible, però avui no es el nostre dia. La muntanya brama amb forma de trons i acceptem la derrota, retirada digne però amb recança.

Un cop al cotxe esclata el bon temps i decidim que es el moment de practicar jocs ancestrals en un camp de vaques. Certa gent llença rocs el més lluny possible, d’altres tallen llenya amb destrals, i alguns es donen cops de cap contra la paret, però no, nosaltres som diferents, juguem al frisbie. Companys de batalles i penúries que ara no hi son, despertarien en instints de violència desmesurada i afamats de sang, però la distància ens salva, sort de la distància. Un cop acabat el joc ens ve un atac de pànic pel que hem fet. Això no pot ser, on està el nostre esperit més barruer? Potser es una estratègia de la bèstia per fer-nos caure amb l’autocomplaença? Tenim que arreglar aquest embolic, ens conjurem tots sis i afegim dues persones més per no posseir el número del diable.

Tots vuit ens aboquem a una nit sense fre d’orgia etílica, ballem música de los Chichos que mai hem dansat, fem botellón dins Las Pepas, i ampolla amb mà, les mirades que drenen violència vers als altres passem la nit. Els actes impúdics s’agreugen amb els beuratges i alguns de nosaltres acaben fem coses per oblidar i no jugar mai al mai mai.

Són les conseqüències de la nit, i una reflexió ens ve al cap.... serà que en contes de vèncer la bestia som nosaltres que ens hem convertir com tals. En fi, que li farem, més val adaptar-se que morir, de perduts al riu i pel que hem queda al convent..... ens caguem, pixem, escopim, traiem pus, mocs, ejaculem pels aparells reproductors i expulsem qualsevol fluid del nostre cos. Uf, uf... Ens hem aliat a la bestia i ja no hi retorn, ens hem deixat portar per l’encant de la vall i ara en contes de lluitar contra ella ens hem enamorat amb una entrega malaltissa. Però som així, gent de passions baixes, sense cap, ni raó.

Diumenge 4

“La obsessió de la passió”

Els trons ara no són a la vall, son dins el cap.... Avui juguem a bitlles, potser amb enyorança del que érem. Mai res serà igual al conèixer la bestia. Els seus devastadors encants, el seu melós xiuxiueig al voltant nostre, la fragància que desprèn per cada forat i les seves formes...

Bufa el vent.

Dilluns 5

“Vençuts”

Però no pot ser, hem de seguir lluitant desesperadament per no caure en la bogeria. No podem viure sota el seu jou i ser esclau de la esperança. No podem deixar-nos vèncer com Ulisses pels cants de les sirenes. Mareig, mareig...

Un últim intent d’esquinçar el forat de la bestia es possible. El temps s’acaba i sense descans perpetrem la violació del més íntim racó que posseeix, no sense dificultats consumarem aquesta gesta dins Coventosa. Un cop dins, la bestia ens desorienta, envia missatgers que ens porten per falsos camins, i posa a proba els nostres cossos amb bufades de pudor descomposta. Persistim, lluitem i a la fi desistim.

No hem pogut vèncer el enamorament a la bestia. Foragitem.

Un cop vençuts i envoltats de fritures, alubies, cocidos i entrecots, ens venen les reflexions. Per que volem tornar? Per poder vèncer la bèstia i exterminar les nostres obsessions? o per caure als seus braços si es que ens vol acollir?

Tornarem i trobarem la resposta.... o no.

Part mèdic de lesions:

L’equip

Rebe la bruiexeta:

Lesions múltiples tan als llavis superiors com inferiors pel fregament de la corda. Conat de embriaguesa.

Marian de Sherwood:

Contusions al cap i al cul produïdes per un tac del billar. Alcoholisme sever i patiment per la encesa de la casa.

Aleix el punk de les tenebres:

Mal de gola produïts pels escopits damunt tot reverent. Trencament de casc produït en un atac a la paret. Diu que va ser ella primer.

Carlos el cavaller escatològic:

Mal de panxa, cefalea i penediment. La barba es per amagar cicatrius.

Oriol el enperactiu:

Sense danys visibles, però rebre va rebre.

Carles el dèbil:

Atontament facial per pilotada. Fractures múltiples per la greu malaltia “ossos de vidre”. El metge diu que deixi l’espeleo, s’ho està pensant.

Altres personatges:

Ester i Marc:

Greus trastorns mentals degut al Comando Patxaran.

SERRAT DEL VENT

2010-03-30T11:47:00.000-07:00

Well, this article goes back to the 3rd of october 2009, but it’s never late to update caving criminal issues.
The “Serrat del Vent” is located in Taverted (Catalonia), and with its 4.273m, has the curiosity of being the worlds’ longest stoneware cave. Was discovered in 1979 and connected both exits in 1985 (at least it was the longest ‘till not long ago, but I’m sure now it isn’t).

Anyway, the thing is that after having all the necessary permits and a kind of pulley they lend us from the Federació Catalana d’Espeleologia, we were able to open the door. I had to hold it myself with my right arm for a while until they found something to block it with (with my left arm I was preparing one of several machineguns we brought. After having seen the movie ‘The Descent’, you never know what you’re gonna find inside!!hahah).
We never go caving without an ice axe or a gun, we’ve many times found monsters inside, or even worse…spaniards.aaagghhh!! haha.

The heterogenous group started entering (Carles P., Ramon, Toni…) and we started following the water pipe (that supplies the nearby village) to the darkness. After crawling through a small tunnel and squeezing through a small flat hole, we divided the group in two, to go faster. Carles and I started walking-running till after a few minutes I shouted I couldn’t go on like this. (It’s always the fat guys fault!! pfff) The neoprene was heating me and even had to sweat myself alive up the first and only pit!! Solution: No upper neoprene!! Fuck it!! I can stand frozen water, no problem!haha. Everything much better afterwards.

There are two entrances on this cave, and somewhere in the middle there’s a really selective narrow hole that allows u to go from one end to another. I don’t think we would be able (beer bellies are not good companions! Haha) besides, I had to go to a ‘Cock Sparrer’ concert that night. So our aim was just to get to the middle, and then back. We kept a good pace and managed pretty well, trying to find our way in certain spots, climbing up some waterfalls (without that much water). When arriving to the middle, the cave starts twisting more often and keeps on getting narrower and narrower, till we finally got next to the point, so we went back.

We went faster on the way back, I wore less and less equipment, a bit more and I end up doing naked speleology..mmmm…naked caving! Now I’m getting really hot!! I’m gonna get undressed while writing this, I hope you don’t mind!hahahha. Ok, no more laughs, now comes the serious part, the one were we met a group of Spanish Forces of Occupation.

I was with Carles, descending a pit when I heard a whisper from behind a rock. Everything was dark but a saw a glimpse of an eye when staring at the darkness…it was an ambush!! I quickly got the AK-47 and started shooting without mercy. The impulse of the shooting made me spin around hanged on the rope. I could feel the blood from the enemies splashing on my face and started shouting like a possessed: GO ON HOME BASTAAAARDS!!! Carles started throwing hand grenades. When I ran out of ammunition I was a perfect target, so I got my knife, cut the rope and fell the 15m to the lake. When falling I was able to reload and when I got to the surface to breathe I shot them all down. Suddenly…silence…I only regretted not to keep one alive to torture him the same way they have been doing with impunity for so many years.

Hard to believe, eh! I know but reality sometimes beats fiction. But let’s keep it a secret, I don’t want police to come asking questions now. What happens underground, stays underground!
We made it out and went to the bar for a few beers, in a complete filthy state. That’s about it...

After this funny story, the real disaster is that Catalonia keeps on being an occupied colony of spain, the same as all our brother nations without state!! Fuck off you imperialist bastards!! I know this has nothing to do with the text, but I’ve suddenly enraged!
CATALONIA SOLIDARIZES WITH IRELAND, THE BASQUE COUNTRY, QUEBEC, SCOTLAND, OCCITANIE, GALIZA, CORSICA, LA BRETAGNE…On continue le Combat!!

http://www.youtube.com/watch?v=l5bXcgF73AY

VISCA LA TERRA LLIURE!!

Cinema a la fresca.

2010-03-14T12:02:00.001-07:00

El proper dijous 18 de Març a les 20:15 l'Espeleogrup Santfeliuenc organitza un cinefòrum obert a tothom amb la pel.lícula Explorant l'S1. L'acte tindrà lloc als cinemes Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Aquesta serà la darrera oportunitat de veure Explorant l'S1 en pantalla gegant i alta definició abans no estigui disponible en DVD. Espero comptar amb tots aquells que encara no l'heu vist.

La S1 el la tercera boca més alta del sistema arañonera (Tendeñera, Osca) Aquest es un sistema de 42 km de desenvolupament i 1349 metres de profunditat. Encara avui es un massís ple de controversies i mala llet entre diferents grups que l'exploren. Uns amb la banderes pirates i altres amb papers que no aseguren exits. Però aquesta no es nostre guerra, ja tenim prou feia amb el nostre massís.

Ara bé, no està malament de de anar a veure un documental prou digne dins d'aquest mon.

Tot s'acaba

2010-03-09T10:38:00.000-08:00

Tot s'acaba. S'acaba el día, s'acaba la foscor, s'acaba el buscar un lloc per dormir, s'acaben les ganes de menjar, s'acaba el beure, merda, s'acaba fins i tot la nit, s'acaba el dormir, s'acaben les diferents activitats matinals enmig la resaca, s'acaba el viatge amb música d'ascensor i al final s'acaba el curs.... Que maco, oi?

Em quedo amb el gran moment viscut a Perellos, dins del reposatori dels antics habitats del poble. Quina imatge més bocolica, mes gratificant, una lliçó de vida. També perdurarà la épica recerca de combustible etílic per pobles vuits on els habitats no relacionaven la vestimenta amb les bones maneres. I per últim la perseverancia de les integrants del grup per convencer a un conductor massa begut per conduir.

Ara los cantabrones ens esperen, llocs emblematics com asón, soba, la gandara, cueto, porracolina., entremazos... i paraules com garma, cueto, hoyo, calero ens esperen. Cavitats cantabres porten records oblidats, patiments, calamitats i bones estones. Però això es passat, ara ens abraça el present. I parlant de passat...

2010-01-27T02:47:00.000-08:00

Visita als companys Occitans...

Aquest passat cap de setmana del 7 i 8 de Novembre vam anar a fer una visita als companys francesos, feia temps que deien que els anéssim a veure i així ens convidaven a menjar, beure i a pernoctar..ah, i em sembla q a veure alguna cova també.

Així doncs en Carles em passa a buscar per casa a les 5am del dissabte, on se’n va adonar d’un fet ben curiós: “havia dormit més de 4 hores!!!” definitivament m’estic fent gran (o la narcolèpsia va agreujant-se). Fem via fins a Mollet on ens trobem amb en Ramon i en Toni amb les seves corresponents parelles. L’ Ori i la Sílvia ràpidament pugen al cotxe i agafen posicions estratègiques a darrera-. Merda! ara hauré de fer de copilot, i tot i q no podré estar despert, hauré de fer-ho veure; q tb és difícil,eh!

Però el personatge més curiós q vam recollir fou un con d’ abalisament d’allò més modern. Devia tenir ganes de viatjar pq va fer un bot pr la finestra i es va asseure amb el copilot. Doncs benvingut.

Llarg viatge on, com sempre, se’m va passar prou ràpid. Tot i donar un parell de voltes de més pr Béziers arribem al pintoresc poble de Saint Pons (crec q era aquest), on ens trobem amb en Coco & co. i anem en caravana tots plegats, endinsant-nos a les muntanyes d’ Olargues. Aquí els companys de l’espeleo club de Beziers tenen un antic mas rehabilitat ( si més no, gran part del mateix).
Al arribar veiem multitud de vehícles, sembla q hi haurà colla com ens havien dit.Això promet. Un cop aparcat el cotxe i senyalitzat adequadament amb el con al sostre, anem a veure el lloc.Només entrar hi ha una sala amb llar de foc, a l’esquerra una altra amb posters de les topos dels avencs que anirem a fer (habitació on sopariem), i pujant unes escales de mà, s’accedia a dues plantes superiors on poguer pernoctar. És pefecte.

Deixem les nostres coses: màrfegues, sacs, farlopa, i àntrax (important no confondre’s pr la nit) i ens posem el material per anar a l’avenc PN77. Tot i veure les joioses cares de tothom, una semblava destacar, era la del nostre estimat con, q es moria de ganes de venir a fer espele...així doncs, com a un més de l’equip vam començar a caminar cap a l’avenc, q estava bastant a prop.

Arribem al fons de la vall on veiem al terra una trapa rodona, com la d’un submarí. Hi havia quelcom de misteriós en tot plegat. Ens quedem abstrets mirant la tapa circular. La llum del sol sembla diluir-se entre les branques arribant feble i freda al fons d’aquesta humida vall. Les rialles del descens han parat i tots els francesos es miren seriosos com es procedeix a treure els candaus i cadenes...jo començo a sentir-me nerviós, miro a l’Ori i a la Sílvia, els seus rostres no semblen tranquils...em giro i veig q en Carles i en Ramon s’estaven creuant unes funestes mirades...alguna cosa no estava anant bé.

Com passius espectadors d’un grotesc ritual ancestral diabòlic, ens abstraiem cada cop més mirant l’estructura circular i les mans que, quasi com autòmats, procedien amb una precisió terrorífica a trencar les cadenes que segellaven aquella entrada als abismes. Com en un somni, sense consciència del pas del temps, de sobte, el soroll de la llarga cadena al passar per l’argolla ens desperta d’aquella sensació d’espectador llunyà amb un estrident i horrorós crit metàl·lic. Un profund calfred em torna a la realitat...la tapa s’estava obrint!!!

Em vaig girar de cop en un acte instintiu de buscar complicitat per a intentar entendre el que passava. Neguitosament buscava mirades però els francesos, amb ulls plorosos i resignats només observaven la trapa, vaig veure en Carles, però lluny de calmar-me, em va dur a la desesperació....tenia el rostre desfigurat pel terror! Vaig tornar a mirar com començaven a tirar de la pesada llosa metàl·lica. Nooooooooo!!! Vaig xisclar, però ningú m’escoltava ni em sentia. Ja era massa tard....S’acabava d’obrir!! Una foscor impenetrable i densa començava a entreveure’s. Un cop sec de la tapa oberta contra la paret de roca va alliberar completament l’obertura. Els francesos van despullar i van començar a udolar, gemegar i autoflagelar-se....alguna cosa catastròfica estava apunt de succeir. Mentre els més vells anaven recitant en un llenguatge oblidat de veus guturals una mena d’invocació, els gemecs anaven en crescendo proporcionalment al nostre deliri.
D sobte un soroll va començar a emergir de les profunditats i s’anava acostant cada cop més de pressa a on érem. Estàvem paralitzats pel terror!

Anava pujant!! I pujant!!! Aaaghhhh! Els crits eren cada vegada més alt, eren crits orgàsmics i de desesperació....ja arribava...ja arribava....el soroll era com de frec amb les parets...una criatura de les profunditats estava apunt d’emergir!!! Estava allà! Encara no es veia, però jo ho sabia, era allà!!! Amb els ulls desorbitats vaig assistir al seu alliberament al nostre món tal com el coneixem...era...l’Ortega Larra!!!!!!!!

Hahahahha, val, val, em sap greu. Se me n’ha anat. Tornem a la serietat de l’article siusplau...ejem...

Vam obrir la trapa i hi havia una escala metàl·lica de 17m. Pels més novells, davant la pregunta de “on m’asseguro” el consell d’en Carles fou “no caiguis”.hahaha.

Un cop abaix, vam procedir a dividir-nos en dos grups, vam començar a avnçar fins arribar a una sèrie de sales amb une estalagmites impressionants, jo personalment no n’havia ...//

...CONTINUARÀ... no tinc escrit res més. Ja us ho fareu!!

Assamblea

2010-01-10T07:08:00.000-08:00

L’HOSPITALET 24 de Desembre de 2009
Benvolgut company:

Per la present et convoco a l’assamblea general ordinaria de l’Espeleo-Grup, que es celebrarà el diumenge 24 de Gener a les 10 hores a la sala d’actes del nostre Club amb l’Ordre del dia que al peu es relaciona.

També i com d’altres anys, gaudirem d’un esmorzar a càrreg de l’Espeleo-Grup i pasarem audiovisual de les activitats, us espero a tots per poder guadir d’un matí en companyia, debatre els temes plantejats i previsions de futur.

Prego em confirmeu tan sí com no la vostra asistencia per conèixer el nombre de persones per l’esmorzar.

Rep una forta encaixada.

Ramón Queraltó i Foix
President de L’Espeleo-Grup L’Hospitalet

ORDRE DEL DIA
Memòria i estat de comptes 2009
Renovació càrregs Junta
Projecte i pressupost any 2010
Campanya Cotiella 2010
Precs i preguntes.

Exposició "Cotiella, el mar de piedra"

2009-11-29T07:29:00.000-08:00

Aquest divendres es fa l'acte inagural de l'exposició Cotiella, el mar de piedra. Restarà fins el dia 22 de desembre al Centre Cultural de Sant Josep a L'Hospitalet després de pasar per Terrassa uns dies. Aquesta exposició consta de vuit planells de gran format on s'explica desde la història, formació del karst, fins les darreres exploracions del massís. Realitzada integrament per membres de l'ACEC, Ramón Queraltó, Pau Perez, Anchel Belmonte i Carles Pons, aporta material inèdit i una producció propia amb continguts cartogràfics i topogràfics molt atractius.
Aporto una mostra d'un panell per fer-se una idea de la qualitat de la mostra.

Resposta a una questió inquietant

2009-10-24T08:19:00.000-07:00

Que s’ha de fer per passar un pas estret al Sistema d’Alba?
Ficar-se nerviós?
Fer cas a l’Alex i a l’Oriol des de l’altre banda quan ells han forçat el pas sense problemes?
Maleir i fer exabruptes ?
Despullar-se del tot, renegar i cagar-se amb tots els sants del calendari julià?
Fumar un piti?
Descansar una mica fent exercicis estomacals per veure si desapareix la panxa per art i obra de nostre senyor?
Fer cas a l’Ari de provar-ho de cara avall?
Tallar-se la cigala amb la politja del devallador?
Desfer el camí de la travessa i pujar els pous amb passos d’escalada complicats vestit en malles apretades?
Esperar que la inanició acabi amb el patiment?
Resposta:
No fer cas a la fletxa pintada que indica cap l'estretor, dins la desesperació tornar dos metres enrere, visualitzar una galeria petita remuntant, baixar un rampa anomenada “la planxa” com si fossis un sac de patates caigut a pes i per fi respirar tranquil. Quin esglai que hem passat.

A la recerca de rovellons

2009-10-24T03:38:00.001-07:00

Un altre cap de setmana badant per Armeña. L’objectiu aquest cop era desmuntar el campament d’alçada, ajudar a l’Anchel Belmonte en els seus estudis i acabar-nos tota la cervesa pujada enguany.

L’Ori, la Silvia, Ramon i jo pujarem el dissabte a primera hora fins l’aparcament. Allà ens trobarem amb la manada de la SIS liderada pel Pirlo, aquest nen es la polla, amb poc menys de vint anys ja feia més espeleo que molts veterans en la seva vida. Encara esmorzant al costat del cotxe es preparen pel llarg cap de setmana de patiments que els espera. Maleïda feina afronten, forçar el pas estret final, topografiar i desequipar el A69. Aquesta cavitat resta inèdita des de fa 4 anys i morfològicament es una putada, passos que es denominen selectius, “selectius”? es més fàcil passar a funcionari en aquest cony de país que superar només l’entrada del forat. Em pregunto qui dels molts nous coneixedors del massís enganyats pel Pirlo repetiran l’experiència. Però la constància es un gran misteri de la condició humana i espero que la relació amb ells sigui llarga i profitosa. En fi...

Nosaltres pugem al nostre aire, bolet aquí, bolet allà... No vam veure cap moto que últimament estan de moda pel massís, per si de cas anem amb un roc a la mà per llançar-lo.

Un cop amunt fem les tasques habituals en el campament, i després de dinar ja fem ull a la gent que s’apropa al A69 a deixar material. Decidim apropar-nos per convidar-los al campament i trobem la sorpresa de la vinguda del Javi Tranqui amb un company. Ens fonem amb una abraçada, quin paio aquest!, la natura es va passar de condiments al coure aquest element. No conec cap persona dotada físicament com ell. L’Himàlaia i Andes encara parlen i fan romanços, i els que hem sigut víctimes de la seva cordada desitgem no caure altre cop a les seves mans per qüestió de salut . Recomano el seu blog amunt i avall pels interessats. Parlamentem molta estona de projectes propers fins que ens adonem que el dia passa. Un cop acomiadats i una mica marejats de cervesa i patxaran decidim fer un vol a la recerca de nous forats. Està clar que quan més amunt menys regirat es troba el massís, ho entenc perfectament, quin martiri de passejades!!!. La tasca dona el fruit de 5 forats a mirar l’endemà. Marcats i puntejats arribem de nit al campament.

L’endemà es presenta Anchel, carregat com un camàlic. Ramón i ell s’apropen al forat on tenen diferents estris per mesurar quelcom moviment de l’estat de l’aigua. Ori, Silvia i jo ens adrecem als forats trobats el dia abans. En un d’ells, el A406, trobem un meandre que topa amb uns blocs sense continuació. Intentem forçar-lo però desprès de remenar un quants rocs ho donem per acabat. Fem croquis i a per altre.

El A405 es altre cosa, l’Oriol entra amb solitari per veure les possibilitats. Al cap d’una estona començo a preparar-me per entrar ja que el cadell triga molt en donar senyals de vida. Quant m’atanso al forat ja el sento sortir. Un cop a dalt la típica conya, que a baixat el pou, finestra, pou, finestra, meandre i sorpresa... pou gran, la meva actitud es de recança però hem deixo emportar per la seva convicció. Baixem plegats fins la capçalera del pou i si!!! Com deia ell pou gran. Calculem que per sobre els 40 metres de fondària i una amplitud de pou considerable. Mans a la feina. Equipem i baixem fins una lleixa que aboca a altre pou. Decidim baixar-lo tot i el fregament que suporta la corda. Merda, els astres i deus no estan conjugats en l’univers per donar-nos una alegria i poder practicar l’onanisme. El pou cec i sense possible continuació, on cony està l’espera’t meandre? On collons està la finestra??? Res cap amunt. De totes maneres amb dues hores d’exploració ens sentim satisfets. A fora resten Anchel i Ramon, anem cap altre forat que tampoc dona resultat. Quina feina aquesta...

Al capvespre desmuntem el campament, fem inventari i ens farcim de material que tornarà a climes més càlids. Cal dir que la SIS romandre dins el forat quan passem pel voltant. El dilluns sabré d’ells, feina feta hem comenten.

Altres anys ens esperen per aquestes contrades...

Helicopter pel Massís de Cotiella

2009-08-14T08:13:00.000-07:00

Vol de helicopter el juliol passat pel Massís de Cotiella.

Travessa d'Alba

2009-07-13T11:03:00.000-07:00

Si te dijera, amor mío,
que temo a la madrugada,
no sé qué estrellas son éstas
que hieren como amenazas
ni sé qué sangra la luna
al filo de su guadaña.

Al alba,
al alba, al alba, al alba...

Presiento que tras la noche
vendrá la noche más larga,
quiero que no me abandones,
amor mío,

Al alba,
al alba, al alba, al alba...

Los hijos que no tuvimos
se esconden en las cloacas,
comen las últimas flores,
parece que adivinaran
que el día que se avecina
viene con hambre atrasada.

Al alba,
al alba, al alba, al alba...

Miles de buitres callados
van extendiendo sus alas,
no te destroza, amor mío,
esta silenciosa danza,
maldito baile de muertos,
pólvora de la mañana.

Al alba,
al alba, al alba, al alba...

Luís Eduardo Aute

http://www.youtube.com/watch?v=4vdm2OHdgHA

La rampa sense fi

2009-07-10T11:14:00.000-07:00

La cavitat de Mounegou Orri (1975msm) s’obre en una depressió on s’escola un rierol del desglaç, just sota el pic de Tarbezou i la cresta de Mounegou, molt a prop del coll de Pailhères (Ax-les Thermes). La boca es situa un 4 metres per sobre del fons de la depressió. La seva profunditat total es de 324 metres i el seu recorregut de 750 metres que finalitza en un sifó.

Un seguit de desescalades i un petit pou ens porta fins el punt que trobem el rierol que desapareix a l’exterior. A partir d’aquí l’aigua no deixa d’acompanyar-nos. Dos petits pous i arribem al veritable obstacle vertical, un magnífic pou de 30 metres amb pont de roca inclòs. Cal esmentar que la instal·lació existent es confosa degut a les pràctiques de socors realitzades. Una triangulació porta directe cap la capçalera de pou i convida a mullar-se. Evidentment busquem la alternativa que recordàvem en anteriors visites, muntar un passamà per la dreta que eviti les crescudes, però ens anem més enllà i realitzem el descens per una rampa fòssil. Millor alternativa però pitjor instal·lada. Un separador evita el frec en la majoria de la vertical. Tot seguit ve una gorja on no podem evitar l’esquitxada. Després d’altres ressalts arribem a les sales caòtiques que aboquem al sifó.

L’Alex com sempre arriba tard i sortim direcció Puigcerdà a trobar-nos amb el Pep. Un cop retrobats mengem un entrepà i cap a Ax... merda! Paguem altre cop peatge... que car surt fer activitat. Enfilem el coll i després d’agafar un trencall visualitzem la dolina.

Entrem a les dues de la tarda amb un dia espectacular i sortim sense incidents a les deu del vespre ja de nit. La cavitat, que cal dir de la cavitat, que experiències viscudes dins la cavitat, quines històries dins la cavitat, quina emoció dins de la cavitat, quina foscor dins de la cavitat, quina jornada dins la cavitat... Pues això, la cavitat.

Passem nit al fons de la dolina i fins i tot ens atrevim a fer un petit foc per escalfar-nos i sopar al seu voltant, després d’una hora ja som al llaç.

En fi, altre cop Mounegou, altre cop les desescalades fins 300, i altre cop les grimpades fins 0.

Exposició del Cotiella

2009-07-03T11:18:00.000-07:00

Aquesta exposició itinerant amb seu final a la Comarca del Sobrarbe, fou presentada l'octubre del 2008 a Plan, i amb el suport i recolzament del Ajuntament de Plan, Comarca i Geoparque del Sobrarbe. Tota la informació inclosa es realitzà integrament per membres de l'Acec i evidentment la seva difusió necessita el consentiment de totes les parts. De totes maneres trobo coherent difondre-la dins la xarxa pel seu gran interés científic i espeleológic.
A part de les persones que surten als crèdits, trobo de calaix donar totes les gràcies del món a totes les persones que col·laboren, treballen, es deixen la salut i estimen tant per fora com per dins aquest maravellós massís. Sense ells no sería possible els resultats obtinguts i de segur que personalment tindría la ànima més pobre.

Panel 1
Panel 2
Panel 3
Panel 4
Panel 5
Panel 6
Panel 7
Panel 8

Réseau des Vertes

2009-06-18T13:23:00.000-07:00

I tornem a ser... Aquest cop es comentar la sortida a l’Occitània junt amb uns dels nostres amics francesos que formem l’ACEC. Convidada superba en tots sentits. L’objectiu fer una mica de visita subterrània, tractar alguns temes pendents i sobre tot passar una bona estona entre menjar i beure.

Objectiu espeleològic és “Mont Marcou” 31T 500560, 4837660.
Aquesta cavitat mítica fou explorada per primer cop l’any 1931 fins 65 metres. No es fins el 1965 que no es toca fons al Grand Cèdre, pou de 160 metres on està situada la màxima fondària de l’avenc -340. La gran diaclasa (gran desconeguda pels internautes) va ser descoberta l’any 1977. La galeria des vertes es descoberta al 1978 després d’una escalada. Aquesta última es tancada amb pany i ferrejat i regulada l’entrada. Només es oberta 4 cops a l’any per visitar-la i deixar-se fer fotos. Mesures com la neteja de les botes amb aigua a pressió, treure’ns el mono exterior i limitar el grup ajuden a protegir el racó. Una tenda d’acampada fa més còmoda l’espera pels grups. Encara que el lloc on es troben les formacions es petit val la pena la visita. Excentriques de color verd planyen dos panys de paret. Aquesta tonalitat es produïda per les vetes de níquel i donen una textura inversemblant.
Sortim cinc persones de Mollet a les 6 del matí del dissabte amb la intenció de llançar-nos per l’autopista i arribar a l’hora convinguda amb els francesos. Aquest cop anem Toni Torra , Lluïsa, Pilar, Ramón i jo mateix, malauradament aquestes sortides sembla no interessar gaire a la resta del comando, omplim el cotxe i després de 4 hores arribem a Graissessacs a prop de Herepian, on ja es presenten els Causses. Encara ens queda pujar cap el col du Layrac direcció al col de Thalis, i prendre la pista fins la partida de marcounet. Aquest es un casalot reformat per la association montmarcou. Ens espera el Coco i pocs més. Restem a l’espera de la resta de gent, 34 en total (quincalla). Un cop assolit el repte de ajuntar tots els integrants ja podem apropar-nos a l’avenc. La nostre tasca baixar unes cadires de plàstic fins la tenda. Mira que he baixat coses penjades, però tres cadires de bar manolo es el màxim. Altre grup més cohesionat baixarà el pou de 160 metres. Un cop fetes les fotos com a japos a les vertes, anem esquivant el personal que baixa i naltros cap amunt. La tarda la passem fent un tiberi que entronca amb el sopar.
Al matí ens dirigim cap altre cavitat que desconeixíem totalment, també protegida i tancada. Gràcies als contactes de l’Association Mont Marcou podem entrar i visitar-la. Aquesta es la Aven des Perles o Baume des Pastres, i com diu el seu nom es plena de perles de cavernes, mai havíem vist una quantitat tant elevada i de diferent mida com aquí. Protegida per dues portes i amb una escala IKEA de 20 metres, consta de dues sales decorades amb grans columnes i banderes, on la llera d’un riu que les travessa està ple d’aquestes formacions, aquí de segur que no les tenen contades una per una com a la Lachambre.
Afegeixo uns enllaços, un per veure fotos i l’altre per informar-vos de l’avenc.
http://www.associationmontmarcou.fr/
http://picasaweb.google.com/espelehospi/MontMarcou#

GEÒLEGS I ALTRES BESTIOLES

2009-05-22T09:26:00.000-07:00

Últimament tenim una relació molt especial amb els geòlegs. Dins l’historia de la secció mai ens havíem trobat amb tant llicenciat com ara. Potser la meitat dels membres actius de la secció estiguin vinculats amb la geologia d’una manera o altre. Cap karstóleg per desgràcia. Aquesta relació simbiòtica s’ha anat engrandint mitjançant la creació de la ACEC. La trobada de geòlegs que estudien el massís del Cotiella i els beneits exploradors de forats porten un fi comú.
Dos caps de setmana seguits han completat aquesta amalgama tan misteriosa.
La primera, una sortida conjunta amb geòlegs de la UB, Universitat de Saragossa, espeleòlegs de Peña Guara i natrons. Aquesta sortida s’efectuà a la Sima Esteban Felipe, enclavada a la serra de Guara. El motiu l’extracció de mostres i algun espeleotema per realitzar un estudi vinculat al canvi climàtic. La de coses que aprens anant amb segons quin personatge. La relació entre tots ve donada per Anchel belmonte, persona persuasiva sobre tot pels que es deixen ensarronar fàcilment. Però es un gust treballar plegats i sap que no té cap problema alhora de demanar. Potser demana massa i tot últimament, je..je... Bé, que ens trobem amb 4 persones que mai han utilitzat els aparells d’espeleo, sort que el pou es curt, i nosaltres de docents i voluntaris.

La segona sortida la realitzarem amb la Berta, altre boja del massís del Cotiella (li va la nota). Degut a la tesis que realitza, i després de donar voltes i voltes pel exterior ens demana que l’entrem dins de les foscos, dit i fet, sortida de practiques al Garraf per agafar pràctica. De segur que torna.
Conclusions, que al final no cabrem dins dels forats, i el pitjor de tot, que com comencin a parlar entre ells més val que deixi la espeleo per no acabar amb el cap com un timbal, je, je....

MASSIF D'ARBAS (OCCITÀNIA)

2009-04-16T02:40:00.000-07:00

Pugem 5 membres actius integrants del comando el dijous a realitzar maniobres a la regió Occitana d’Arbàs (hem quedat a Vilanova del Camí on alguns han arribat una mica tard, per variar) després d’haver-nos abastit de provisions a supermercats sofisticadíssims (Metadona).

Per una banda en Carles, la Carlota i en Toni Tofa guien la ruta. En Carlos i jo pugem a l’altre cotxe, i després de bufar la banya almogàver i cantar música celta i òpera a tot drap pel mig dels pobles occitans, espantant a vaques i velletes autòctones, arribem (passant per la Vall d’Aran) a Arbàs. No res, només cinc horetes de viatge.

Al arribar a la Gite de Labardeque, deixem tot el material en aquest alberg emmoquetat i amb una senyora cuina i llar de foc. La madame encarregada ens explica tot com va, però de moment no hem pogut veure les llums vermelles de neó ni les senyoretes, deu ser a l’edifici de totxanes del costat.

Com que ja es tard, sopem ràpid i anem a dormir d’hora; passa la vetllada entre anècdotes simpàtiques sense cap incident a remarcar. hahaha, ejem.
El Comando Patxaran és una bèstia imprevisible/impresentable i desprès d’estar tot emprenyat, circumstància agreujada per certs incidents, desembocaren en una orgia irracional de violència i destrucció que repercutint directa i negativament en la integritat física d’alguns membres, condicionà les expedicions. Ejem, Em sap greu. Els que no van dormir aquella nit em sembla que van ser els nanos gavatxos que hi havia a l’alberg amb el xivarri que varem fer .hahaha

Ens llevem divendres alguns de ressaca i amb llacunes i vinga, entre un plugim a preparar el material. Quan arribem al lloc on deixem el cotxe esta nevant! Tot blanc.

Ens posem l’equip i au, a caminar per la neu (i jo amb bambes, m’havia deixat les botes a la gite...a més són les que duc a la feina. pfff). Sort dels escarpins. Tot nevant i naltros amb els monos vermells, els petates i els cascos. Amb trams amb neu pels genolls, resseguim un rierol fins arribar a la boca mig amagada del pou.

L’avenc TROU du MILE. Després de començar a instal·lar, el Carles opta per a fer-ho ell mateix, en principi no ha de passar res, però millor anar ràpid a les coves amb aigua,a més, mig molls que estàvem, si estàs parat molta estona s’agafa fred. Un parell de davallades i ens plantem als meandres amb les seves corresponents cascades. Tot i ser una cova amb poc cabal d’aigua (com a molt t’arribava al genoll) es veu que n’hi havia molta en relació a altres vegades. Molt entretingut i agraït anar desgrimpant pels meandres, així no s’agafa fred. Quan el meandre tenia el sostre molt alt, tots rient, quan hi havia un pas estret on t’havies d’arrastrar per l’aigua, ja no rèiem tant. Hahaha
Finalment arribem a un pas tallat per una cascada d’aigua. Seguir seria imprudent, no sabem quants metres hi ha darrera i si ens posem sota aquell cabal tant bèstia no veuríem res i acabaríem completament xops amb aigua congelada. Decidim tornar.
Desinstal·lant a sac! Tot molls, fins i tot fent balls sota una cascada (ja no venia d’aquí...).No hi ha gaires pous, estem tota L'estona en moviment, no tenim massa fred tot i estar suats, xops i pringats. Mentre tornem al cotxe no fem més que pensar en la dutxa d’aigua calenta. Sooort que no hem decidit acampar fora la cova. hahaha.

Després que en Carles escandalitzes a la madame amb les seves passejades per l’alberg en roba interior, aquesta nit la passem jugant a l’uno i, per criteri de la Carlota, menjant arròs amb molts ous ferrats. Bon vi, bona cervesa i bon...Patxaran! No ens podem queixar. Estem totalment sols a la gite (m’ha agradat aquesta paraula). Nit tranquil·la. Estem cansats.

Ens llevem amb la calma, tornem a preparar-ho tot, recollim tots els monos, polars, botes, escarpins i roba que tenim assecant-se al mig del menjador al costat del foc i als radiadors (pagant el plus de 25 cèntims d’€ pp. Ho haurem entès malament. pfff).
Tornem a deixar el cotxe al mateix punt, posa’t els escarpins i botes molles i au, altra vegada endinsant-se a la nevada. Mirant un plànol que començava a estar amb la tinta correguda per la neu, en Carles comença a buscar la boca entre la neu. Com que potser esta tapada per la neu, per no caure al forat, en Carles i jo ens encordem seguint la normativa de la federació Catalana d’alta muntanya. pffff. hahaha. No ben bé, total, que trobem a la primera el pou.

L’avenc des HÉRÉTIQUES. Enmig de la neu comencem a instal·lar, passa corrent fred d’aire, pou de secció allargada amb una vertical molt estreta al costat de la reunió.

-Segur que és per aquí? -Ets un Cagadubtes!-ok,ok, doncs vinga, som-hi!!!!haha. Un cop passat el primer pou, al següent es col·loca un separador, just a sota un raig d’aigua que t’anava deixant xop. perfecte! Al tercer pou, sembla que continua per on va l’aigua. Tot moll, resseguim el reguer d’aigua, i quan veiem els químics de la reunió, se sent un soroll gutural d’aigua de fons...mmmm... no pinta bé, potser hi ha massa aigua a baix. Moment pel xef per a fer-hi un cop d’ull. En Carles baixa i no hi ha spits enlloc, la cascada d’aigua no es pot equipar bé, i rapelar per sota aquell xorro d’aigua tot aquells metres no era plan. En Carles torna a pujar tot xop! Vaia rasca, jo ho estava passant malament, anava perseguint a la Carlota per abraçar-la i recuperar l’escalfor corporal, però ella era massa ràpida. hahahaha. De sobte en Tofa crida que ha trobat una altra via! I seca!! Oooeee! Vinga tots cap allà! Baixem un 30 i com que estem a la mateixa alçada que el peu de la cascada que no havíem pogut davallar, aprofitem per anar a intentar-la trobar entre els blocs i meandres. Des de baix no sembla pas tant cabalosa com des de dalt, però és molt maca.
Tornem al peu del pou de 30m i comencem per un seguit de meandres, desgrimpant fins arribar a una gran sala. Pensem que deu ser la sala Trou du Vent, però encara no hi érem, seguim per unes diaclasses estretes fins arribar a una mega sala impressionant!! Els sediments de sorra han deixat unes explanades completament planes, amb prou feines veiem el sostre amb els frontals. Aquest lloc es mereix una dansa: Heiu-heio-Heiu-heio-...!!!pffff. Deixem el petate amb el menjar allà i seguim recorrent la cova, tornem a un seguit de sales enormes també, amb una superfície perfectament plana de sostre, amb trams de roca fragmentada en plan tartera, és enorme. Trobem una altra sala amb el terra de sorra completament llis, seguim fins arribar a un punt estret on es canalitzava tota l’aigua. Allà ens aturem, tot i que pel costat de la enorme quantitat d’aigua es podia entreveure un pou. Es veu que es pot continuar per allà..mmm...ho deixarem per un altre moment. hahah. Tornem al petate per a degustar amb les mans plenes de fang un deliciós fuet amb dues llesques de pa de motlle i unes ametlles. En Carlos vol sortir abans doncs ha quedat a Rodellar (Serra de Guara) amb uns col·legues. Comença a ascendir el primer.
A fora segueix nevant, esperar-se allà sense fer res és un conyàs. Vaia rasca! Seguim baixant pensant en la dutxa d’aigua calenta...mmmmm...cada dia l’allarguem més.les dutxes semblen una sauna!. Total nosaltres em pagat els 25 cts d’€!haha.

Són les 6pm i en tot el dia només hem menjat una merda d’ensaïmades amb gust a pa i mantega i el fuet a la cova. Berenem i fem uns Unos, entre birres, vi i Patxaran (per variar) quan el joc de cartes es va fer monòton em vaig veure obligat a fer un truc de màgia complicadíssim!!hahaha.. Ja han arribat tot els monitors membres de l’escola francesa d’espeleo. En Carles coneix a un nano i comencen a parlar d’espeleo-xunga-extrema, mentre en senyal de suport i d’interès en Tofa i la Carlota fan papiroflèxia!!haha. Vaja nivell de radicalisme el Comando, a on anirem a parar (bueno, jo vaig fer una caixeta de paper q s’obria...). Resulta que aquest tio (Buldo) és EL megacrack de l’espeleo internacional.

Fem el sopar, i com que hem de ser els més durs, ens hem de quedar més tard que els gavatxos. La Carlota esta contentíssima, fins la 1am jugant a l’Uno!! Estem trinxats.

Ens llevem a quarts d’11 quasi!! Tothom es feia el ronço al llit. Ningú té ganes d’anar a passar-les putes un altre dia!hahah. Esmorzem i au, a les 11:45 comencem l’aproximació a l’avenc més simbòlic de la zona, que casualment és el més llunyà!! Bufff. Plovent tota l’estona, nevat a cotes més altes, vent, pendents relliscosos que ens fan dubtar sobre si seguir i sobre si podrem tornar pel mateix camí com continuï nevant.
Un cop al coll, 200m de desnivell per una tartera d’una canal que poc a poc anem baixant (després serà pujada...bufff). Desprès de 1,5h d’aproximació finalment veiem la boca de la cova, esta uns 8m penjada a la paret, hi ha una corda molla ronyosa amb quatre nusos per accedir-hi. Pugem i ens aixopluguem allà, hi ha un racó (on ha pixat en Carles) on no bufa el vent. Buff, la glòria. haha. Ens preparem i viiinga som-hi!!!

LA GROTTE DE PÈNE BLANQUE, nom de la cova que ve donat per la penya on es troba situat, és el més clàssic del massís, comença amb un laminador 1-1.5m d’alçada durant un bon tram, perfecte per als lumbagos, eh Tofa?, jo desenvolupo uns passos tècnics de progressió: El pas del Leprós! Després de passar un passamà comença la laberíntica cova, és enorme i sembla no acabar-se mai, per tot arreu es veuen noves galeries i forats. Anem deixant fites a algun encreuament per si un cas. Comencem a arrastrar-nos per forats, a desgrimpar alguns trams, i a davallar per alguna instal·lació fixa, fins arribar a una desgrimpada entre aigua al costat d’un pou; per dolors físics no ens veiem tots els membres capacitats de prosseguir. Així doncs, deixem aquesta cova per a una posterior visita. El proper objectiu serà arribar a la sala del Dromedari, on pel que es veu hi ha un pou enorme al centre en forma d’embut.
Tornant anem a visitar totes les galeries que podem. Al tornar pel laminador camí de la sortida, cursa frenètica rodolant, fent el leprós, l’homínid o senzillament a quatre grapes.
Un cop a l’entrada menjar alguna cosa (fuet i tres llesques de pa de motlle! Quina varietat!) i fer un petit foc.

Finalment tornem i a mitja baixada ens plantegem seriosament pujar al cim de la Pène Blanque, però no hi va haver quòrum simultani...eh, hi anem ara mateix o què? Hahah

Sopar, dormir més tard que els gavatxos, acabar el Patxaran i tornar dormir i al matí següent tornar cap a casa! Entrepà de llonganissa a Alfarràs per dinar.

Ja esta, Osti quina crònica més llarga!! Fins aquí no ho arribarà a llegir ningú, així doncs em prenc la llibertat de dir el que vulgui:

CATALANS, SAPIGUEU FER-VOS DIGNES DE CATALUNYA!!

Opoul 2009, àrabics pulits sense vergonya

2009-04-06T02:51:00.000-07:00

I varem arribar a Opoul. Bonica contrada de les terres rossellonenques, a prop de la costa i terra roja esquitxada de vi. Cap de setmana dedicat a la visita dels pobles, bars, museus, botigues, castells i a establir uns forts lligams amb els habitants de la zona. Quina gent més amable i cordial!!! Sempre ens quedarà Perellòs.

Les grans converses que mantingueren amb els locals ens traslladaren a l’època mossàrab, on la semblança d’hàbits i història ens feien més nets, tant de cos com d’ànima. Malauradament sempre hi ha veus discordants que evoquen temps més negres dins l’historia comuna. Potser aquestes persones han vist parir un ser humà com si fos un animal, sempre remetent a un lloc llunyà que va conèixer. Per la nit varem visitar el poble ple de vida de Perellòs, quina gent més reposada, silenciosa i plena de pau. El pas del temps no els afecta pas gaire i sempre ens esperaran amb el mateix esperit. I que dir del Cortal de la Llana, res. Al endemà visitarem Opoul, varem coincidir amb el festival de música tradicional internacional folklòrica arrelada a la terra, cucurrucu paloma com major èxit d’expectació. Altres temes de debat sortiren durant el cap de setmana però no son tant interessants com els orígens de cadascú i el nostre patriotisme fonamentalista.

Ah, també varem fer espeleo però a qui collons l’interessa si sempre es el mateix.

Ne me fatigue pas la mule

2009-03-17T03:58:00.001-07:00

Dia 14 de març, 6 de matí…

-Bon dia Alex…

-Ei que ja surto de barna, on hem quedat ??? a quina hora, a les 7 menys quart o a les sis…

-A les 6 a casa…

-Ei que vaig fatal de son, fes-me perdudes per no adormir-me..

–ok

A les 6:15 del matí es presenta l’Alex a la bonica vila de Vilanova del Camí (Escorpia Village) on l’esperem en Ramon i jo. L’hem hagut de despertar a tres quarts amb una trucada ja que estava en el voral dormint. Vinga cap a l’Ainsa falta gent.

Hem quedat amb Anchel, divulgador, personatge del cor, docent, espeleòleg forçat i també geòleg. Avui també ens acompanyarà en Xavier Fresneda, tot un personatge amant dels bitxos cavernaris. Bon paio amb uns coneixements fora del comú. Dedicació passional: atrapar bitxos amb formatge i ficar-los sota el microscopi, i a sobre escriu articles sobre el tema.

Vinga, després del retrobament a esmorzar, agafar altre cop el cotxe, fer uns quants quilometres més fins Badaín, trobar-nos amb les dues mosses franceses del spele12, agafar les motxilles plenes de coses inútils, fumar un puret, caminar gairebé dues hores a tot drap per no quedar malament davant les mosses i per fi arribar al lloc de trobada després d’una pujada esgotadora.

Ens trobem al Pot au Feu, retrobament amb els francesos Eric “Sanglier”, Nico, etc... hem conto cinc. Fem les salutacions de cortesia i jo no puc deixar de mirar les sabatilles de felpa que porta en “sanglier”, com si fos a casa. Benvinguts al hostal pot au feu, 4 etoiles. Zona chillout, terrassa amb vistes, llar de foc, dormitori confortable, water exterior i sobre tot bona gastronomia.

Pot au feu es una de les quatre boques conegudes del sistema Fornos, que actualment consta de més de tres quilometres topografiats, però de segur aquesta xifra pujarà considerablement. Aquesta boca es trobà explorant les galeries remuntants dins el chorro, ja que de segur no s’hagués trobat mai ja que queda penjada en mig la paret. Actualment l’accés es fa amb l’ajut de cordes. Es la boca més alta del sistema, i totes les galeries són fòssils i no molt fredes. Després del hotel un enreixat de galeries, amb quelcom pas estret i mullat, ens porten al creuament de Chorro. Tot seguit una remuntada suïcida de vuitanta metres per una diàclasi que aboca a un nivell superior ple de formacions úniques a Cotiella. Potser l’idea del massís amb cavitats inhòspites, nues i cruels pugui canviar amb aquest forat. Un bucle de galeries i una ramificació ens porten a la llera blanca d’un antic riu. Per sobre s’obre una galeria plena de excèntriques de gran bellesa.

En Xavier Fresneda, un cop ficades les trampes pels coleòpters refà el camí de tornada capa a casa al vespre, i l’Anchel extreu unes “petites” formacions per estudiar. Jo només faig el brètol amb el fang, en Ramon no para de xerrar i l’Alex s’hi dorm. Sanglier, Nico i Jolie flipen amb l’Alex i companyia. Normal.

Un cop sortim, ple de fang i amb múltiples contusions, ens esperen els àpats de l’hotel, som’hi viandes i fumats. Tot amenitzat amb vi francès i cervesa forànea. Quina nit de menjar i explicar acudits traduïts al francès. Ce qui se passe Garçon???

Dia 15 de març

Un cop llevats, pentinats i amb les botes cordades ens apropem a la visita obligada del Chorro. Surt rebentat com era de esperar, aquesta calor que ha vingut de sobta desfà el bon gruix de neu del massís. L’Alex i jo podem travessar el gual d’aigua exhibir-nos davant de tots amb calçotets. Perquè comprar roba tècnica si acabes amb calces enmig la muntanya???. Cap problema, les fotos valen la pena.

A mig matí, un cop acomiadats dels francesos, ens retirem cap al cotxe, carregats com camàlics, i desitjant treure’ns les putes motxilles de l’esquena, ja no tinc edat pel pes, sempre dic el mateix.

Opoul

2009-03-13T06:31:00.000-07:00

Si busquem un massís el és semblant a la fisionomia de Garraf, segurament pensariem en el massís del Perellòs, Opoul. Molt aprop de la costa i de vegetació nua, amb antics camps de conrreu i vinya. Tambè tè un poble abandonat i solitari, així com nombroses edificacions enrunades vestigis d'altres temps. Suposo que el nom del massís es degut a perillos, (en alguns textes així apareix) potser per la orografia plena de forats i rasqlers?. No tinc constancia de cap cataleg de cavitats de la zona, algunes de elles sols apareixen a alguna revista com els espeleoSie, crec que només tres (Cortal de la Llana, Barrenc Gran de Perellos i Gran Barrenc de Perellos o Ragul). Als nombrosos cops que hem pujat hem fet cavitats que no hi eren ressenyades i que ens atençaven gràcies a les explicacions que ens dona el Gabi, homenet de les contrades i desobtructor de cavitats. Moltes cavitats són encara objecte de desobstruccions i gairabé cap s'en salva de haver-les sofert. La constància francesa es digne d'admiració. Per exemple el forat de la Capella, malauradement conegut per la mort d'un company de Granollers, que consta de 200 metres de profundidad conectat per dues boques, o altre forat aprop de la pista que no recordo el nom. Actualment es treballa a les sorgencies amb tècniques de espeleosub. Aquest exutori es pot veure al costat mateix de l'autopista catalana format per un llac de aigues blaves.
El Barrenc gran de Perellos cal una visita obligada, encara que sense dificultat tènica aporta una sala de sòl plà per fer una bona passejada.

Mostra un mapa més gran

Avenc dels Pouetons

2009-02-25T13:48:00.001-08:00

Finalment aquest diumenge vam anar a l'avenc dels Pouetons. Vam ser en Carles, en Txesco, l'Ari, la Carlota, en Noel i jo. Però jo vaig assistir-hi com a membre passiu... me la vaig perdre i vaig haver d'aguantar que per en Txesco aquest avenc supera l'Esquerrà. O sigui que s'hi haurà de tornar, no?
Durant l'espera, a part d'anar a voltar per allà i de les diferents visites d'excursionistes, escaladors i d'un fotògraf, vaig tenir la companyia d'un pit roig tafaner (bé, suposo que era jo qui estava a casa seva...) i de tres cabres escaladores.
Com que vau dir que era cosa de la meva arritmia cardíaca i la conseqüent falta de rec cerebral, us he penjat alguna foto.

President i vice-president

2009-01-26T11:31:00.000-08:00

Mirant fotos d'arxiu he trobat aquest tresor on apareixen els nostres Presidents en plena activitat espeleològica.

la història del 600 blanc...

2009-01-22T08:41:00.000-08:00

Pst! oju! que el Comando Patxaran és txungu!

Ha nascut el blog!

2009-01-20T06:11:00.000-08:00

Bé, després de varis mesos d'anar-ho deixant passar m'hi he posat... i ja el tenim aquí! Aquest missatge és una mica per omplir...
Com podeu veure, al peu del blog hi ha el calendari d'activitats... He pensat que a part de servir per les propostes també servirà com a recordatori de les cavitats que hem visitat. Al vespre m'hi posaré...
També he posat enllaços a la columna de la dreta, un grup per les coses internes i un altre per coses d'interés general. Hi ha l'accés a l'àlbum de fotos creat pel Noel (demaneu-li la clau per penjar-n'hi si voleu).

De moment el blog és públic (el pot veure tothom). Si creieu que ha de ser privat ja ho direu... Si voleu publicar-hi continguts us faré administradors també. Tothom pot afegir-hi comentaris.

Avenc Asensio

2008-12-08T10:40:00.000-08:00

(retro-post) Protas: Carlota, Jordi i jo.

Després de trucar a en Pep des del bar per demanar consell per decidir quin avenc triar (en Jordi es nega a fer l'esquerrà perquè fa temps que no practica i la boca la veu massa grossa...) acabem triant l'avenc de l'Asensio.
Aparquem, caminem una estona i trobem una familia mirant-se un forat i fent petar la xerrada... Uns minuts després, quan trobem la nostra boca apareixen. Creuem mirades entre nosaltres... sabem què estem pensant (siusplau que no es quedin), però les premonicions es compleixen, es queden a preguntar-nos coses i ens foten la txapa... Ningú gosa començar-se a canviar... potser si ens haguéssim baixat els pantalons hauríem començat abans, però finalment marxen per iniciativa pròpia.
Buenuuuu instal·lo jo o sigui que va per llarg... la boca és molt estreta i una mica recargolada (si hem de baixar les bosses serà un pel complicat...).
Arribo a la primera sala i m'escalfo el tarro intentant pensar com solucionar el tema bosses mentre en Jordi comença a entrar... Per sort acaba atabalat i torna a sortir, tira la tovallola i es queda fora, no li van ni massa grosses ni massa estretes...
Jo he de reconèixer que vaig tenir dubtes existencials d'instal·lador novell... (potser en Jordi també notava això... poca confiança...) i quan vaig sentir que en Pep i la Mireia corrien per dalt amb els peques em vaig il·luminar pensant que en Pep baixaria i acabaria la feina... però no, vaig tornar a haver de lluitar contra la inseguretat i les arestes afilades.
Per "sort" a un replà a uns 46m (segons la topo) vaig trobar un cartellet que advertia d'hipòxia (de fet ja el podien haver penjat a dalt, no?). Entre això i que la meva rapidesa i seguretat no estaven en la millor forma amb la Carlota vam decidir plegar veles.
A dalt vam trobar en Jordi tot sol de nou, mig adormit i passant fred.

Hipòxia

Curs 2008

2008-04-11T11:08:00.000-07:00

Retro-post

(Falten més fotos... ja ho actualitzaré)

Avenc del Ginebró

2008-01-19T10:58:00.000-08:00

Retro-post.

Avenc de l'Espluga

2007-12-02T11:05:00.000-08:00

Retro-post

l'Esquerrà

2007-07-22T10:52:00.000-07:00

Retro-post

Avui hem anat a fer el penúltim dia de curs d'espeleologia 2007. Penúltim perquè ahir dissabte no hi havia prous monitors, un d'ells amb una tofa i un dit immobilitzat. Avui, però, em disposava a posar el meu gra de sorra a la boca de l'avenc i no me n'he pogut estar de baixar-hi... La mà que tinc xunga és la dreta, per això he gosat... que s'apartin els d'Al filo de lo imposible!!!
Val, sí, amb la meva cara de lluç no cola, només tenia un dit lligat amb una fèrula i el sacrifici hagués estat quedar-me a fora fins les tres menjant-me els mocs... però no sóc esquerrà.

Aquí sota el Txesco ens explica com fer un fraccionament pujant. LLIURE!

Cotiella 2007

2007-07-18T10:34:00.000-07:00

Retro-post.

Aquest cap de setmana varem anar a muntar el campament per la campanya d'espeleologia al Cotiella. Com que havíem de pujar molt material aquest any tocava anar-hi amb helicòpter... impressionant... 2 minuts i mig per 20 euros, quin txollu! Això sí, per baixar caminant varem tardar més de dues hores...

No se què m'han fet els del youtube però queda aixafat...

i les fotos d'allà a dalt: