divendres, 10 de juliol del 2009

La rampa sense fi


La cavitat de Mounegou Orri (1975msm) s’obre en una depressió on s’escola un rierol del desglaç, just sota el pic de Tarbezou i la cresta de Mounegou, molt a prop del coll de Pailhères (Ax-les Thermes). La boca es situa un 4 metres per sobre del fons de la depressió. La seva profunditat total es de 324 metres i el seu recorregut de 750 metres que finalitza en un sifó.

Un seguit de desescalades i un petit pou ens porta fins el punt que trobem el rierol que desapareix a l’exterior. A partir d’aquí l’aigua no deixa d’acompanyar-nos. Dos petits pous i arribem al veritable obstacle vertical, un magnífic pou de 30 metres amb pont de roca inclòs. Cal esmentar que la instal·lació existent es confosa degut a les pràctiques de socors realitzades. Una triangulació porta directe cap la capçalera de pou i convida a mullar-se. Evidentment busquem la alternativa que recordàvem en anteriors visites, muntar un passamà per la dreta que eviti les crescudes, però ens anem més enllà i realitzem el descens per una rampa fòssil. Millor alternativa però pitjor instal·lada. Un separador evita el frec en la majoria de la vertical. Tot seguit ve una gorja on no podem evitar l’esquitxada. Després d’altres ressalts arribem a les sales caòtiques que aboquem al sifó.

L’Alex com sempre arriba tard i sortim direcció Puigcerdà a trobar-nos amb el Pep. Un cop retrobats mengem un entrepà i cap a Ax... merda! Paguem altre cop peatge... que car surt fer activitat. Enfilem el coll i després d’agafar un trencall visualitzem la dolina.

Entrem a les dues de la tarda amb un dia espectacular i sortim sense incidents a les deu del vespre ja de nit. La cavitat, que cal dir de la cavitat, que experiències viscudes dins la cavitat, quines històries dins la cavitat, quina emoció dins de la cavitat, quina foscor dins de la cavitat, quina jornada dins la cavitat... Pues això, la cavitat.

Passem nit al fons de la dolina i fins i tot ens atrevim a fer un petit foc per escalfar-nos i sopar al seu voltant, després d’una hora ja som al llaç.

En fi, altre cop Mounegou, altre cop les desescalades fins 300, i altre cop les grimpades fins 0.

2 comentaris:

  1. T'has deixat de comentar el patiment d'alguns membres a la rampa fòssil...quin fart de suar wisky-coles!pffff.
    Ah, i la proesa més arriscada de totes, res de ponts de roca, aqui volem veure el creuament del pont de glaç!!!hahaha.

    ResponElimina