Que s’ha de fer per passar un pas estret al Sistema d’Alba? Ficar-se nerviós? Fer cas a l’Alex i a l’Oriol des de l’altre banda quan ells han forçat el pas sense problemes? Maleir i fer exabruptes ? Despullar-se del tot, renegar i cagar-se amb tots els sants del calendari julià? Fumar un piti? Descansar una mica fent exercicis estomacals per veure si desapareix la panxa per art i obra de nostre senyor? Fer cas a l’Ari de provar-ho de cara avall? Tallar-se la cigala amb la politja del devallador? Desfer el camí de la travessa i pujar els pous amb passos d’escalada complicats vestit en malles apretades? Esperar que la inanició acabi amb el patiment? Resposta: No fer cas a la fletxa pintada que indica cap l'estretor, dins la desesperació tornar dos metres enrere, visualitzar una galeria petita remuntant, baixar un rampa anomenada “la planxa” com si fossis un sac de patates caigut a pes i per fi respirar tranquil. Quin esglai que hem passat.
Un altre cap de setmana badant per Armeña. L’objectiu aquest cop era desmuntar el campament d’alçada, ajudar a l’Anchel Belmonte en els seus estudis i acabar-nos tota la cervesa pujada enguany.
L’Ori, la Silvia, Ramon i jo pujarem el dissabte a primera hora fins l’aparcament. Allà ens trobarem amb la manada de la SIS liderada pel Pirlo, aquest nen es la polla, amb poc menys de vint anys ja feia més espeleo que molts veterans en la seva vida. Encara esmorzant al costat del cotxe es preparen pel llarg cap de setmana de patiments que elsespera. Maleïda feina afronten, forçar el pas estret final, topografiar i desequipar el A69. Aquesta cavitat resta inèdita des de fa 4 anys i morfològicament es una putada, passos que es denominen selectius, “selectius”? es més fàcil passar a funcionari en aquest cony de país que superar només l’entrada del forat.Em pregunto qui dels molts nous coneixedors del massís enganyats pel Pirlo repetiran l’experiència. Però la constància es un gran misteri de la condició humana i espero que la relació amb ells sigui llarga i profitosa. En fi...
Nosaltres pugem al nostre aire, bolet aquí, bolet allà... No vam veure cap moto que últimament estan de moda pel massís, per si de cas anem amb un roc a la mà per llançar-lo.
Un cop amunt fem les tasques habituals en el campament, i després de dinar ja fem ull a la gent que s’apropa al A69 a deixar material. Decidim apropar-nos per convidar-los al campament i trobem la sorpresa de la vinguda del Javi Tranqui amb un company. Ens fonem amb una abraçada, quin paio aquest!, la natura es va passar de condiments al coure aquest element. No conec cap persona dotada físicament com ell. L’Himàlaia i Andes encara parlen i fan romanços, i els que hem sigut víctimes de la seva cordada desitgem no caure altre cop a les seves mans per qüestió de salut . Recomano el seu blog amunt i avall pels interessats. Parlamentem molta estona de projectes propers fins que ens adonem que el dia passa. Un cop acomiadats i una mica marejats de cervesa i patxaran decidim fer un vol a la recerca de nous forats. Està clar que quan més amunt menys regirat es troba el massís, ho entenc perfectament, quin martiri de passejades!!!. La tasca dona el fruit de 5 forats a mirar l’endemà. Marcats i puntejats arribem de nit al campament.
L’endemà es presenta Anchel, carregat com un camàlic. Ramón i ell s’apropen al forat on tenen diferents estris per mesurar quelcom movimentde l’estat de l’aigua. Ori, Silvia i jo ens adrecem als forats trobats el dia abans. En un d’ells, el A406, trobem un meandre que topa amb uns blocs sense continuació. Intentem forçar-lo però desprès de remenar un quants rocs ho donem per acabat. Fem croquis i a per altre.
El A405 es altre cosa, l’Oriol entra amb solitari per veure les possibilitats. Al cap d’una estona començo a preparar-me per entrar ja que el cadell triga molt en donar senyals de vida. Quant m’atanso al forat ja el sento sortir. Un cop a dalt la típica conya, que a baixat el pou, finestra, pou, finestra, meandre i sorpresa... pou gran, la meva actitud es de recança però hem deixo emportar per la seva convicció. Baixem plegats fins la capçalera del pou i si!!! Com deia ell pou gran. Calculem que per sobre els 40 metres de fondària i una amplitud de pou considerable. Mans a la feina. Equipem i baixem fins una lleixa que aboca a altre pou. Decidim baixar-lo tot i el fregament que suporta la corda. Merda, els astres i deus no estan conjugats en l’univers per donar-nos una alegria i poder practicar l’onanisme. El pou cec i sense possible continuació, on cony està l’espera’t meandre? On collons està la finestra??? Res cap amunt. De totes maneres amb dues hores d’exploració ens sentim satisfets. A fora resten Anchel i Ramon, anem cap altre forat que tampoc dona resultat. Quina feina aquesta...
Al capvespre desmuntem el campament, fem inventari i ens farcim de material que tornarà a climes més càlids. Cal dir que la SIS romandre dins el forat quan passem pel voltant. El dilluns sabré d’ells, feina feta hem comenten.
