Ne me fatigue pas la mule

Dia 14 de març, 6 de matí…

-Bon dia Alex…

-Ei que ja surto de barna, on hem quedat ??? a quina hora, a les 7 menys quart o a les sis…

-A les 6 a casa…

-Ei que vaig fatal de son, fes-me perdudes per no adormir-me..

–ok

A les 6:15 del matí es presenta l’Alex a la bonica vila de Vilanova del Camí (Escorpia Village) on l’esperem en Ramon i jo. L’hem hagut de despertar a tres quarts amb una trucada ja que estava en el voral dormint. Vinga cap a l’Ainsa falta gent.

Hem quedat amb Anchel, divulgador, personatge del cor, docent, espeleòleg forçat i també geòleg. Avui també ens acompanyarà en Xavier Fresneda, tot un personatge amant dels bitxos cavernaris. Bon paio amb uns coneixements fora del comú. Dedicació passional: atrapar bitxos amb formatge i ficar-los sota el microscopi, i a sobre escriu articles sobre el tema.

Vinga, després del retrobament a esmorzar, agafar altre cop el cotxe, fer uns quants quilometres més fins Badaín, trobar-nos amb les dues mosses franceses del spele12, agafar les motxilles plenes de coses inútils, fumar un puret, caminar gairebé dues hores a tot drap per no quedar malament davant les mosses i per fi arribar al lloc de trobada després d’una pujada esgotadora.

Ens trobem al Pot au Feu, retrobament amb els francesos Eric “Sanglier”, Nico, etc... hem conto cinc. Fem les salutacions de cortesia i jo no puc deixar de mirar les sabatilles de felpa que porta en “sanglier”, com si fos a casa. Benvinguts al hostal pot au feu, 4 etoiles. Zona chillout, terrassa amb vistes, llar de foc, dormitori confortable, water exterior i sobre tot bona gastronomia.

Pot au feu es una de les quatre boques conegudes del sistema Fornos, que actualment consta de més de tres quilometres topografiats, però de segur aquesta xifra pujarà considerablement. Aquesta boca es trobà explorant les galeries remuntants dins el chorro, ja que de segur no s’hagués trobat mai ja que queda penjada en mig la paret. Actualment l’accés es fa amb l’ajut de cordes. Es la boca més alta del sistema, i totes les galeries són fòssils i no molt fredes. Després del hotel un enreixat de galeries, amb quelcom pas estret i mullat, ens porten al creuament de Chorro. Tot seguit una remuntada suïcida de vuitanta metres per una diàclasi que aboca a un nivell superior ple de formacions úniques a Cotiella. Potser l’idea del massís amb cavitats inhòspites, nues i cruels pugui canviar amb aquest forat. Un bucle de galeries i una ramificació ens porten a la llera blanca d’un antic riu. Per sobre s’obre una galeria plena de excèntriques de gran bellesa.

En Xavier Fresneda, un cop ficades les trampes pels coleòpters refà el camí de tornada capa a casa al vespre, i l’Anchel extreu unes “petites” formacions per estudiar. Jo només faig el brètol amb el fang, en Ramon no para de xerrar i l’Alex s’hi dorm. Sanglier, Nico i Jolie flipen amb l’Alex i companyia. Normal.

Un cop sortim, ple de fang i amb múltiples contusions, ens esperen els àpats de l’hotel, som’hi viandes i fumats. Tot amenitzat amb vi francès i cervesa forànea. Quina nit de menjar i explicar acudits traduïts al francès. Ce qui se passe Garçon???

Dia 15 de març

Un cop llevats, pentinats i amb les botes cordades ens apropem a la visita obligada del Chorro. Surt rebentat com era de esperar, aquesta calor que ha vingut de sobta desfà el bon gruix de neu del massís. L’Alex i jo podem travessar el gual d’aigua exhibir-nos davant de tots amb calçotets. Perquè comprar roba tècnica si acabes amb calces enmig la muntanya???. Cap problema, les fotos valen la pena.

A mig matí, un cop acomiadats dels francesos, ens retirem cap al cotxe, carregats com camàlics, i desitjant treure’ns les putes motxilles de l’esquena, ja no tinc edat pel pes, sempre dic el mateix.