Komando Patxaran

Visita als companys Occitans...

Aquest passat cap de setmana del 7 i 8 de Novembre vam anar a fer una visita als companys francesos, feia temps que deien que els anéssim a veure i així ens convidaven a menjar, beure i a pernoctar..ah, i em sembla q a veure alguna cova també.

Així doncs en Carles em passa a buscar per casa a les 5am del dissabte, on se’n va adonar d’un fet ben curiós: “havia dormit més de 4 hores!!!” definitivament m’estic fent gran (o la narcolèpsia va agreujant-se). Fem via fins a Mollet on ens trobem amb en Ramon i en Toni amb les seves corresponents parelles. L’ Ori i la Sílvia ràpidament pugen al cotxe i agafen posicions estratègiques a darrera-. Merda! ara hauré de fer de copilot, i tot i q no podré estar despert, hauré de fer-ho veure; q tb és difícil,eh!

Però el personatge més curiós q vam recollir fou un con d’ abalisament d’allò més modern. Devia tenir ganes de viatjar pq va fer un bot pr la finestra i es va asseure amb el copilot. Doncs benvingut.

Llarg viatge on, com sempre, se’m va passar prou ràpid. Tot i donar un parell de voltes de més pr Béziers arribem al pintoresc poble de Saint Pons (crec q era aquest), on ens trobem amb en Coco & co. i anem en caravana tots plegats, endinsant-nos a les muntanyes d’ Olargues. Aquí els companys de l’espeleo club de Beziers tenen un antic mas rehabilitat ( si més no, gran part del mateix).
Al arribar veiem multitud de vehícles, sembla q hi haurà colla com ens havien dit.Això promet. Un cop aparcat el cotxe i senyalitzat adequadament amb el con al sostre, anem a veure el lloc.Només entrar hi ha una sala amb llar de foc, a l’esquerra una altra amb posters de les topos dels avencs que anirem a fer (habitació on sopariem), i pujant unes escales de mà, s’accedia a dues plantes superiors on poguer pernoctar. És pefecte.

Deixem les nostres coses: màrfegues, sacs, farlopa, i àntrax (important no confondre’s pr la nit) i ens posem el material per anar a l’avenc PN77. Tot i veure les joioses cares de tothom, una semblava destacar, era la del nostre estimat con, q es moria de ganes de venir a fer espele...així doncs, com a un més de l’equip vam començar a caminar cap a l’avenc, q estava bastant a prop.

Arribem al fons de la vall on veiem al terra una trapa rodona, com la d’un submarí. Hi havia quelcom de misteriós en tot plegat. Ens quedem abstrets mirant la tapa circular. La llum del sol sembla diluir-se entre les branques arribant feble i freda al fons d’aquesta humida vall. Les rialles del descens han parat i tots els francesos es miren seriosos com es procedeix a treure els candaus i cadenes...jo començo a sentir-me nerviós, miro a l’Ori i a la Sílvia, els seus rostres no semblen tranquils...em giro i veig q en Carles i en Ramon s’estaven creuant unes funestes mirades...alguna cosa no estava anant bé.

Com passius espectadors d’un grotesc ritual ancestral diabòlic, ens abstraiem cada cop més mirant l’estructura circular i les mans que, quasi com autòmats, procedien amb una precisió terrorífica a trencar les cadenes que segellaven aquella entrada als abismes. Com en un somni, sense consciència del pas del temps, de sobte, el soroll de la llarga cadena al passar per l’argolla ens desperta d’aquella sensació d’espectador llunyà amb un estrident i horrorós crit metàl·lic. Un profund calfred em torna a la realitat...la tapa s’estava obrint!!!

Em vaig girar de cop en un acte instintiu de buscar complicitat per a intentar entendre el que passava. Neguitosament buscava mirades però els francesos, amb ulls plorosos i resignats només observaven la trapa, vaig veure en Carles, però lluny de calmar-me, em va dur a la desesperació....tenia el rostre desfigurat pel terror! Vaig tornar a mirar com començaven a tirar de la pesada llosa metàl·lica. Nooooooooo!!! Vaig xisclar, però ningú m’escoltava ni em sentia. Ja era massa tard....S’acabava d’obrir!! Una foscor impenetrable i densa començava a entreveure’s. Un cop sec de la tapa oberta contra la paret de roca va alliberar completament l’obertura. Els francesos van despullar i van començar a udolar, gemegar i autoflagelar-se....alguna cosa catastròfica estava apunt de succeir. Mentre els més vells anaven recitant en un llenguatge oblidat de veus guturals una mena d’invocació, els gemecs anaven en crescendo proporcionalment al nostre deliri.
D sobte un soroll va començar a emergir de les profunditats i s’anava acostant cada cop més de pressa a on érem. Estàvem paralitzats pel terror!

Anava pujant!! I pujant!!! Aaaghhhh! Els crits eren cada vegada més alt, eren crits orgàsmics i de desesperació....ja arribava...ja arribava....el soroll era com de frec amb les parets...una criatura de les profunditats estava apunt d’emergir!!! Estava allà! Encara no es veia, però jo ho sabia, era allà!!! Amb els ulls desorbitats vaig assistir al seu alliberament al nostre món tal com el coneixem...era...l’Ortega Larra!!!!!!!!

Hahahahha, val, val, em sap greu. Se me n’ha anat. Tornem a la serietat de l’article siusplau...ejem...

Vam obrir la trapa i hi havia una escala metàl·lica de 17m. Pels més novells, davant la pregunta de “on m’asseguro” el consell d’en Carles fou “no caiguis”.hahaha.

Un cop abaix, vam procedir a dividir-nos en dos grups, vam començar a avnçar fins arribar a una sèrie de sales amb une estalagmites impressionants, jo personalment no n’havia ...//

...CONTINUARÀ... no tinc escrit res més. Ja us ho fareu!!