Exposició "Cotiella, el mar de piedra"

Aquest divendres es fa l'acte inagural de l'exposició Cotiella, el mar de piedra. Restarà fins el dia 22 de desembre al Centre Cultural de Sant Josep a L'Hospitalet després de pasar per Terrassa uns dies. Aquesta exposició consta de vuit planells de gran format on s'explica desde la història, formació del karst, fins les darreres exploracions del massís. Realitzada integrament per membres de l'ACEC, Ramón Queraltó, Pau Perez, Anchel Belmonte i Carles Pons, aporta material inèdit i una producció propia amb continguts cartogràfics i topogràfics molt atractius.
Aporto una mostra d'un panell per fer-se una idea de la qualitat de la mostra.

Resposta a una questió inquietant

Que s’ha de fer per passar un pas estret al Sistema d’Alba?
Ficar-se nerviós?
Fer cas a l’Alex i a l’Oriol des de l’altre banda quan ells han forçat el pas sense problemes?
Maleir i fer exabruptes ?
Despullar-se del tot, renegar i cagar-se amb tots els sants del calendari julià?
Fumar un piti?
Descansar una mica fent exercicis estomacals per veure si desapareix la panxa per art i obra de nostre senyor?
Fer cas a l’Ari de provar-ho de cara avall?
Tallar-se la cigala amb la politja del devallador?
Desfer el camí de la travessa i pujar els pous amb passos d’escalada complicats vestit en malles apretades?
Esperar que la inanició acabi amb el patiment?
Resposta:
No fer cas a la fletxa pintada que indica cap l'estretor, dins la desesperació tornar dos metres enrere, visualitzar una galeria petita remuntant, baixar un rampa anomenada “la planxa” com si fossis un sac de patates caigut a pes i per fi respirar tranquil. Quin esglai que hem passat.

A la recerca de rovellons

Un altre cap de setmana badant per Armeña. L’objectiu aquest cop era desmuntar el campament d’alçada, ajudar a l’Anchel Belmonte en els seus estudis i acabar-nos tota la cervesa pujada enguany.

L’Ori, la Silvia, Ramon i jo pujarem el dissabte a primera hora fins l’aparcament. Allà ens trobarem amb la manada de la SIS liderada pel Pirlo, aquest nen es la polla, amb poc menys de vint anys ja feia més espeleo que molts veterans en la seva vida. Encara esmorzant al costat del cotxe es preparen pel llarg cap de setmana de patiments que els espera. Maleïda feina afronten, forçar el pas estret final, topografiar i desequipar el A69. Aquesta cavitat resta inèdita des de fa 4 anys i morfològicament es una putada, passos que es denominen selectius, “selectius”? es més fàcil passar a funcionari en aquest cony de país que superar només l’entrada del forat. Em pregunto qui dels molts nous coneixedors del massís enganyats pel Pirlo repetiran l’experiència. Però la constància es un gran misteri de la condició humana i espero que la relació amb ells sigui llarga i profitosa. En fi...

Nosaltres pugem al nostre aire, bolet aquí, bolet allà... No vam veure cap moto que últimament estan de moda pel massís, per si de cas anem amb un roc a la mà per llançar-lo.

Un cop amunt fem les tasques habituals en el campament, i després de dinar ja fem ull a la gent que s’apropa al A69 a deixar material. Decidim apropar-nos per convidar-los al campament i trobem la sorpresa de la vinguda del Javi Tranqui amb un company. Ens fonem amb una abraçada, quin paio aquest!, la natura es va passar de condiments al coure aquest element. No conec cap persona dotada físicament com ell. L’Himàlaia i Andes encara parlen i fan romanços, i els que hem sigut víctimes de la seva cordada desitgem no caure altre cop a les seves mans per qüestió de salut . Recomano el seu blog amunt i avall pels interessats. Parlamentem molta estona de projectes propers fins que ens adonem que el dia passa. Un cop acomiadats i una mica marejats de cervesa i patxaran decidim fer un vol a la recerca de nous forats. Està clar que quan més amunt menys regirat es troba el massís, ho entenc perfectament, quin martiri de passejades!!!. La tasca dona el fruit de 5 forats a mirar l’endemà. Marcats i puntejats arribem de nit al campament.

L’endemà es presenta Anchel, carregat com un camàlic. Ramón i ell s’apropen al forat on tenen diferents estris per mesurar quelcom moviment de l’estat de l’aigua. Ori, Silvia i jo ens adrecem als forats trobats el dia abans. En un d’ells, el A406, trobem un meandre que topa amb uns blocs sense continuació. Intentem forçar-lo però desprès de remenar un quants rocs ho donem per acabat. Fem croquis i a per altre.

El A405 es altre cosa, l’Oriol entra amb solitari per veure les possibilitats. Al cap d’una estona començo a preparar-me per entrar ja que el cadell triga molt en donar senyals de vida. Quant m’atanso al forat ja el sento sortir. Un cop a dalt la típica conya, que a baixat el pou, finestra, pou, finestra, meandre i sorpresa... pou gran, la meva actitud es de recança però hem deixo emportar per la seva convicció. Baixem plegats fins la capçalera del pou i si!!! Com deia ell pou gran. Calculem que per sobre els 40 metres de fondària i una amplitud de pou considerable. Mans a la feina. Equipem i baixem fins una lleixa que aboca a altre pou. Decidim baixar-lo tot i el fregament que suporta la corda. Merda, els astres i deus no estan conjugats en l’univers per donar-nos una alegria i poder practicar l’onanisme. El pou cec i sense possible continuació, on cony està l’espera’t meandre? On collons està la finestra??? Res cap amunt. De totes maneres amb dues hores d’exploració ens sentim satisfets. A fora resten Anchel i Ramon, anem cap altre forat que tampoc dona resultat. Quina feina aquesta...

Al capvespre desmuntem el campament, fem inventari i ens farcim de material que tornarà a climes més càlids. Cal dir que la SIS romandre dins el forat quan passem pel voltant. El dilluns sabré d’ells, feina feta hem comenten.

Altres anys ens esperen per aquestes contrades...

Helicopter pel Massís de Cotiella

Vol de helicopter el juliol passat pel Massís de Cotiella.

Travessa d'Alba

Si te dijera, amor mío,
que temo a la madrugada,
no sé qué estrellas son éstas
que hieren como amenazas
ni sé qué sangra la luna
al filo de su guadaña.

Al alba,
al alba, al alba, al alba...

Presiento que tras la noche
vendrá la noche más larga,
quiero que no me abandones,
amor mío,

Al alba,
al alba, al alba, al alba...

Los hijos que no tuvimos
se esconden en las cloacas,
comen las últimas flores,
parece que adivinaran
que el día que se avecina
viene con hambre atrasada.

Al alba,
al alba, al alba, al alba...

Miles de buitres callados
van extendiendo sus alas,
no te destroza, amor mío,
esta silenciosa danza,
maldito baile de muertos,
pólvora de la mañana.

Al alba,
al alba, al alba, al alba...

Luís Eduardo Aute

http://www.youtube.com/watch?v=4vdm2OHdgHA

La rampa sense fi

La cavitat de Mounegou Orri (1975msm) s’obre en una depressió on s’escola un rierol del desglaç, just sota el pic de Tarbezou i la cresta de Mounegou, molt a prop del coll de Pailhères (Ax-les Thermes). La boca es situa un 4 metres per sobre del fons de la depressió. La seva profunditat total es de 324 metres i el seu recorregut de 750 metres que finalitza en un sifó.

Un seguit de desescalades i un petit pou ens porta fins el punt que trobem el rierol que desapareix a l’exterior. A partir d’aquí l’aigua no deixa d’acompanyar-nos. Dos petits pous i arribem al veritable obstacle vertical, un magnífic pou de 30 metres amb pont de roca inclòs. Cal esmentar que la instal·lació existent es confosa degut a les pràctiques de socors realitzades. Una triangulació porta directe cap la capçalera de pou i convida a mullar-se. Evidentment busquem la alternativa que recordàvem en anteriors visites, muntar un passamà per la dreta que eviti les crescudes, però ens anem més enllà i realitzem el descens per una rampa fòssil. Millor alternativa però pitjor instal·lada. Un separador evita el frec en la majoria de la vertical. Tot seguit ve una gorja on no podem evitar l’esquitxada. Després d’altres ressalts arribem a les sales caòtiques que aboquem al sifó.

L’Alex com sempre arriba tard i sortim direcció Puigcerdà a trobar-nos amb el Pep. Un cop retrobats mengem un entrepà i cap a Ax... merda! Paguem altre cop peatge... que car surt fer activitat. Enfilem el coll i després d’agafar un trencall visualitzem la dolina.

Entrem a les dues de la tarda amb un dia espectacular i sortim sense incidents a les deu del vespre ja de nit. La cavitat, que cal dir de la cavitat, que experiències viscudes dins la cavitat, quines històries dins la cavitat, quina emoció dins de la cavitat, quina foscor dins de la cavitat, quina jornada dins la cavitat... Pues això, la cavitat.

Passem nit al fons de la dolina i fins i tot ens atrevim a fer un petit foc per escalfar-nos i sopar al seu voltant, després d’una hora ja som al llaç.

En fi, altre cop Mounegou, altre cop les desescalades fins 300, i altre cop les grimpades fins 0.

Exposició del Cotiella

Aquesta exposició itinerant amb seu final a la Comarca del Sobrarbe, fou presentada l'octubre del 2008 a Plan, i amb el suport i recolzament del Ajuntament de Plan, Comarca i Geoparque del Sobrarbe. Tota la informació inclosa es realitzà integrament per membres de l'Acec i evidentment la seva difusió necessita el consentiment de totes les parts. De totes maneres trobo coherent difondre-la dins la xarxa pel seu gran interés científic i espeleológic.
A part de les persones que surten als crèdits, trobo de calaix donar totes les gràcies del món a totes les persones que col·laboren, treballen, es deixen la salut i estimen tant per fora com per dins aquest maravellós massís. Sense ells no sería possible els resultats obtinguts i de segur que personalment tindría la ànima més pobre.

Panel 1
Panel 2
Panel 3
Panel 4
Panel 5
Panel 6
Panel 7
Panel 8

Réseau des Vertes

I tornem a ser... Aquest cop es comentar la sortida a l’Occitània junt amb uns dels nostres amics francesos que formem l’ACEC. Convidada superba en tots sentits. L’objectiu fer una mica de visita subterrània, tractar alguns temes pendents i sobre tot passar una bona estona entre menjar i beure.

Objectiu espeleològic és “Mont Marcou” 31T 500560, 4837660.
Aquesta cavitat mítica fou explorada per primer cop l’any 1931 fins 65 metres. No es fins el 1965 que no es toca fons al Grand Cèdre, pou de 160 metres on està situada la màxima fondària de l’avenc -340. La gran diaclasa (gran desconeguda pels internautes) va ser descoberta l’any 1977. La galeria des vertes es descoberta al 1978 després d’una escalada. Aquesta última es tancada amb pany i ferrejat i regulada l’entrada. Només es oberta 4 cops a l’any per visitar-la i deixar-se fer fotos. Mesures com la neteja de les botes amb aigua a pressió, treure’ns el mono exterior i limitar el grup ajuden a protegir el racó. Una tenda d’acampada fa més còmoda l’espera pels grups. Encara que el lloc on es troben les formacions es petit val la pena la visita. Excentriques de color verd planyen dos panys de paret. Aquesta tonalitat es produïda per les vetes de níquel i donen una textura inversemblant.
Sortim cinc persones de Mollet a les 6 del matí del dissabte amb la intenció de llançar-nos per l’autopista i arribar a l’hora convinguda amb els francesos. Aquest cop anem Toni Torra , Lluïsa, Pilar, Ramón i jo mateix, malauradament aquestes sortides sembla no interessar gaire a la resta del comando, omplim el cotxe i després de 4 hores arribem a Graissessacs a prop de Herepian, on ja es presenten els Causses. Encara ens queda pujar cap el col du Layrac direcció al col de Thalis, i prendre la pista fins la partida de marcounet. Aquest es un casalot reformat per la association montmarcou. Ens espera el Coco i pocs més. Restem a l’espera de la resta de gent, 34 en total (quincalla). Un cop assolit el repte de ajuntar tots els integrants ja podem apropar-nos a l’avenc. La nostre tasca baixar unes cadires de plàstic fins la tenda. Mira que he baixat coses penjades, però tres cadires de bar manolo es el màxim. Altre grup més cohesionat baixarà el pou de 160 metres. Un cop fetes les fotos com a japos a les vertes, anem esquivant el personal que baixa i naltros cap amunt. La tarda la passem fent un tiberi que entronca amb el sopar.
Al matí ens dirigim cap altre cavitat que desconeixíem totalment, també protegida i tancada. Gràcies als contactes de l’Association Mont Marcou podem entrar i visitar-la. Aquesta es la Aven des Perles o Baume des Pastres, i com diu el seu nom es plena de perles de cavernes, mai havíem vist una quantitat tant elevada i de diferent mida com aquí. Protegida per dues portes i amb una escala IKEA de 20 metres, consta de dues sales decorades amb grans columnes i banderes, on la llera d’un riu que les travessa està ple d’aquestes formacions, aquí de segur que no les tenen contades una per una com a la Lachambre.
Afegeixo uns enllaços, un per veure fotos i l’altre per informar-vos de l’avenc.
http://www.associationmontmarcou.fr/
http://picasaweb.google.com/espelehospi/MontMarcou#

GEÒLEGS I ALTRES BESTIOLES

Últimament tenim una relació molt especial amb els geòlegs. Dins l’historia de la secció mai ens havíem trobat amb tant llicenciat com ara. Potser la meitat dels membres actius de la secció estiguin vinculats amb la geologia d’una manera o altre. Cap karstóleg per desgràcia. Aquesta relació simbiòtica s’ha anat engrandint mitjançant la creació de la ACEC. La trobada de geòlegs que estudien el massís del Cotiella i els beneits exploradors de forats porten un fi comú.
Dos caps de setmana seguits han completat aquesta amalgama tan misteriosa.
La primera, una sortida conjunta amb geòlegs de la UB, Universitat de Saragossa, espeleòlegs de Peña Guara i natrons. Aquesta sortida s’efectuà a la Sima Esteban Felipe, enclavada a la serra de Guara. El motiu l’extracció de mostres i algun espeleotema per realitzar un estudi vinculat al canvi climàtic. La de coses que aprens anant amb segons quin personatge. La relació entre tots ve donada per Anchel belmonte, persona persuasiva sobre tot pels que es deixen ensarronar fàcilment. Però es un gust treballar plegats i sap que no té cap problema alhora de demanar. Potser demana massa i tot últimament, je..je... Bé, que ens trobem amb 4 persones que mai han utilitzat els aparells d’espeleo, sort que el pou es curt, i nosaltres de docents i voluntaris.

La segona sortida la realitzarem amb la Berta, altre boja del massís del Cotiella (li va la nota). Degut a la tesis que realitza, i després de donar voltes i voltes pel exterior ens demana que l’entrem dins de les foscos, dit i fet, sortida de practiques al Garraf per agafar pràctica. De segur que torna.
Conclusions, que al final no cabrem dins dels forats, i el pitjor de tot, que com comencin a parlar entre ells més val que deixi la espeleo per no acabar amb el cap com un timbal, je, je....

MASSIF D'ARBAS (OCCITÀNIA)

Pugem 5 membres actius integrants del comando el dijous a realitzar maniobres a la regió Occitana d’Arbàs (hem quedat a Vilanova del Camí on alguns han arribat una mica tard, per variar) després d’haver-nos abastit de provisions a supermercats sofisticadíssims (Metadona).

Per una banda en Carles, la Carlota i en Toni Tofa guien la ruta. En Carlos i jo pugem a l’altre cotxe, i després de bufar la banya almogàver i cantar música celta i òpera a tot drap pel mig dels pobles occitans, espantant a vaques i velletes autòctones, arribem (passant per la Vall d’Aran) a Arbàs. No res, només cinc horetes de viatge.

Al arribar a la Gite de Labardeque, deixem tot el material en aquest alberg emmoquetat i amb una senyora cuina i llar de foc. La madame encarregada ens explica tot com va, però de moment no hem pogut veure les llums vermelles de neó ni les senyoretes, deu ser a l’edifici de totxanes del costat.

Com que ja es tard, sopem ràpid i anem a dormir d’hora; passa la vetllada entre anècdotes simpàtiques sense cap incident a remarcar. hahaha, ejem.
El Comando Patxaran és una bèstia imprevisible/impresentable i desprès d’estar tot emprenyat, circumstància agreujada per certs incidents, desembocaren en una orgia irracional de violència i destrucció que repercutint directa i negativament en la integritat física d’alguns membres, condicionà les expedicions. Ejem, Em sap greu. Els que no van dormir aquella nit em sembla que van ser els nanos gavatxos que hi havia a l’alberg amb el xivarri que varem fer .hahaha

Ens llevem divendres alguns de ressaca i amb llacunes i vinga, entre un plugim a preparar el material. Quan arribem al lloc on deixem el cotxe esta nevant! Tot blanc.

Ens posem l’equip i au, a caminar per la neu (i jo amb bambes, m’havia deixat les botes a la gite...a més són les que duc a la feina. pfff). Sort dels escarpins. Tot nevant i naltros amb els monos vermells, els petates i els cascos. Amb trams amb neu pels genolls, resseguim un rierol fins arribar a la boca mig amagada del pou.

L’avenc TROU du MILE. Després de començar a instal·lar, el Carles opta per a fer-ho ell mateix, en principi no ha de passar res, però millor anar ràpid a les coves amb aigua,a més, mig molls que estàvem, si estàs parat molta estona s’agafa fred. Un parell de davallades i ens plantem als meandres amb les seves corresponents cascades. Tot i ser una cova amb poc cabal d’aigua (com a molt t’arribava al genoll) es veu que n’hi havia molta en relació a altres vegades. Molt entretingut i agraït anar desgrimpant pels meandres, així no s’agafa fred. Quan el meandre tenia el sostre molt alt, tots rient, quan hi havia un pas estret on t’havies d’arrastrar per l’aigua, ja no rèiem tant. Hahaha
Finalment arribem a un pas tallat per una cascada d’aigua. Seguir seria imprudent, no sabem quants metres hi ha darrera i si ens posem sota aquell cabal tant bèstia no veuríem res i acabaríem completament xops amb aigua congelada. Decidim tornar.
Desinstal·lant a sac! Tot molls, fins i tot fent balls sota una cascada (ja no venia d’aquí...).No hi ha gaires pous, estem tota L'estona en moviment, no tenim massa fred tot i estar suats, xops i pringats. Mentre tornem al cotxe no fem més que pensar en la dutxa d’aigua calenta. Sooort que no hem decidit acampar fora la cova. hahaha.

Després que en Carles escandalitzes a la madame amb les seves passejades per l’alberg en roba interior, aquesta nit la passem jugant a l’uno i, per criteri de la Carlota, menjant arròs amb molts ous ferrats. Bon vi, bona cervesa i bon...Patxaran! No ens podem queixar. Estem totalment sols a la gite (m’ha agradat aquesta paraula). Nit tranquil·la. Estem cansats.

Ens llevem amb la calma, tornem a preparar-ho tot, recollim tots els monos, polars, botes, escarpins i roba que tenim assecant-se al mig del menjador al costat del foc i als radiadors (pagant el plus de 25 cèntims d’€ pp. Ho haurem entès malament. pfff).
Tornem a deixar el cotxe al mateix punt, posa’t els escarpins i botes molles i au, altra vegada endinsant-se a la nevada. Mirant un plànol que començava a estar amb la tinta correguda per la neu, en Carles comença a buscar la boca entre la neu. Com que potser esta tapada per la neu, per no caure al forat, en Carles i jo ens encordem seguint la normativa de la federació Catalana d’alta muntanya. pffff. hahaha. No ben bé, total, que trobem a la primera el pou.

L’avenc des HÉRÉTIQUES. Enmig de la neu comencem a instal·lar, passa corrent fred d’aire, pou de secció allargada amb una vertical molt estreta al costat de la reunió.

-Segur que és per aquí? -Ets un Cagadubtes!-ok,ok, doncs vinga, som-hi!!!!haha. Un cop passat el primer pou, al següent es col·loca un separador, just a sota un raig d’aigua que t’anava deixant xop. perfecte! Al tercer pou, sembla que continua per on va l’aigua. Tot moll, resseguim el reguer d’aigua, i quan veiem els químics de la reunió, se sent un soroll gutural d’aigua de fons...mmmm... no pinta bé, potser hi ha massa aigua a baix. Moment pel xef per a fer-hi un cop d’ull. En Carles baixa i no hi ha spits enlloc, la cascada d’aigua no es pot equipar bé, i rapelar per sota aquell xorro d’aigua tot aquells metres no era plan. En Carles torna a pujar tot xop! Vaia rasca, jo ho estava passant malament, anava perseguint a la Carlota per abraçar-la i recuperar l’escalfor corporal, però ella era massa ràpida. hahahaha. De sobte en Tofa crida que ha trobat una altra via! I seca!! Oooeee! Vinga tots cap allà! Baixem un 30 i com que estem a la mateixa alçada que el peu de la cascada que no havíem pogut davallar, aprofitem per anar a intentar-la trobar entre els blocs i meandres. Des de baix no sembla pas tant cabalosa com des de dalt, però és molt maca.
Tornem al peu del pou de 30m i comencem per un seguit de meandres, desgrimpant fins arribar a una gran sala. Pensem que deu ser la sala Trou du Vent, però encara no hi érem, seguim per unes diaclasses estretes fins arribar a una mega sala impressionant!! Els sediments de sorra han deixat unes explanades completament planes, amb prou feines veiem el sostre amb els frontals. Aquest lloc es mereix una dansa: Heiu-heio-Heiu-heio-...!!!pffff. Deixem el petate amb el menjar allà i seguim recorrent la cova, tornem a un seguit de sales enormes també, amb una superfície perfectament plana de sostre, amb trams de roca fragmentada en plan tartera, és enorme. Trobem una altra sala amb el terra de sorra completament llis, seguim fins arribar a un punt estret on es canalitzava tota l’aigua. Allà ens aturem, tot i que pel costat de la enorme quantitat d’aigua es podia entreveure un pou. Es veu que es pot continuar per allà..mmm...ho deixarem per un altre moment. hahah. Tornem al petate per a degustar amb les mans plenes de fang un deliciós fuet amb dues llesques de pa de motlle i unes ametlles. En Carlos vol sortir abans doncs ha quedat a Rodellar (Serra de Guara) amb uns col·legues. Comença a ascendir el primer.
A fora segueix nevant, esperar-se allà sense fer res és un conyàs. Vaia rasca! Seguim baixant pensant en la dutxa d’aigua calenta...mmmmm...cada dia l’allarguem més.les dutxes semblen una sauna!. Total nosaltres em pagat els 25 cts d’€!haha.

Són les 6pm i en tot el dia només hem menjat una merda d’ensaïmades amb gust a pa i mantega i el fuet a la cova. Berenem i fem uns Unos, entre birres, vi i Patxaran (per variar) quan el joc de cartes es va fer monòton em vaig veure obligat a fer un truc de màgia complicadíssim!!hahaha.. Ja han arribat tot els monitors membres de l’escola francesa d’espeleo. En Carles coneix a un nano i comencen a parlar d’espeleo-xunga-extrema, mentre en senyal de suport i d’interès en Tofa i la Carlota fan papiroflèxia!!haha. Vaja nivell de radicalisme el Comando, a on anirem a parar (bueno, jo vaig fer una caixeta de paper q s’obria...). Resulta que aquest tio (Buldo) és EL megacrack de l’espeleo internacional.

Fem el sopar, i com que hem de ser els més durs, ens hem de quedar més tard que els gavatxos. La Carlota esta contentíssima, fins la 1am jugant a l’Uno!! Estem trinxats.

Ens llevem a quarts d’11 quasi!! Tothom es feia el ronço al llit. Ningú té ganes d’anar a passar-les putes un altre dia!hahah. Esmorzem i au, a les 11:45 comencem l’aproximació a l’avenc més simbòlic de la zona, que casualment és el més llunyà!! Bufff. Plovent tota l’estona, nevat a cotes més altes, vent, pendents relliscosos que ens fan dubtar sobre si seguir i sobre si podrem tornar pel mateix camí com continuï nevant.
Un cop al coll, 200m de desnivell per una tartera d’una canal que poc a poc anem baixant (després serà pujada...bufff). Desprès de 1,5h d’aproximació finalment veiem la boca de la cova, esta uns 8m penjada a la paret, hi ha una corda molla ronyosa amb quatre nusos per accedir-hi. Pugem i ens aixopluguem allà, hi ha un racó (on ha pixat en Carles) on no bufa el vent. Buff, la glòria. haha. Ens preparem i viiinga som-hi!!!

LA GROTTE DE PÈNE BLANQUE, nom de la cova que ve donat per la penya on es troba situat, és el més clàssic del massís, comença amb un laminador 1-1.5m d’alçada durant un bon tram, perfecte per als lumbagos, eh Tofa?, jo desenvolupo uns passos tècnics de progressió: El pas del Leprós! Després de passar un passamà comença la laberíntica cova, és enorme i sembla no acabar-se mai, per tot arreu es veuen noves galeries i forats. Anem deixant fites a algun encreuament per si un cas. Comencem a arrastrar-nos per forats, a desgrimpar alguns trams, i a davallar per alguna instal·lació fixa, fins arribar a una desgrimpada entre aigua al costat d’un pou; per dolors físics no ens veiem tots els membres capacitats de prosseguir. Així doncs, deixem aquesta cova per a una posterior visita. El proper objectiu serà arribar a la sala del Dromedari, on pel que es veu hi ha un pou enorme al centre en forma d’embut.
Tornant anem a visitar totes les galeries que podem. Al tornar pel laminador camí de la sortida, cursa frenètica rodolant, fent el leprós, l’homínid o senzillament a quatre grapes.
Un cop a l’entrada menjar alguna cosa (fuet i tres llesques de pa de motlle! Quina varietat!) i fer un petit foc.

Finalment tornem i a mitja baixada ens plantegem seriosament pujar al cim de la Pène Blanque, però no hi va haver quòrum simultani...eh, hi anem ara mateix o què? Hahah

Sopar, dormir més tard que els gavatxos, acabar el Patxaran i tornar dormir i al matí següent tornar cap a casa! Entrepà de llonganissa a Alfarràs per dinar.



Ja esta, Osti quina crònica més llarga!! Fins aquí no ho arribarà a llegir ningú, així doncs em prenc la llibertat de dir el que vulgui:

CATALANS, SAPIGUEU FER-VOS DIGNES DE CATALUNYA!!