Dijous 1
“La bestia”
Quedem a les 7 del matí al àrea de les Fonolleres, ja espavilats pel viatge i la recollida de gent. Quatre valents i dues aguerrides emprendrem el camí a terres llunyanes i místiques, envoltades de boira i paratges estranys, habitades per essers embriagadors de pocions tan volàtils com la nit mateixa.
A les quatre de la tarda ens envolten les muntanyes de la vall de l’Asón. Rocías, Mortillano, Porracolina i Llanalacueva ja noten la nostre presencia, i comencen a neguitejar-se en forma de pluja. Un àpat, deixar les coses en els nostres habitacles i començar a pensar com profanar aquest indret. El massís, maleint-nos amb forma de pèrdua, ens fa perdre temps, però la nostra perseverança dona fruit i a la fi penetrem violentament dins seu, per les seves entranyes al voltant de les sis del vespre. Mica en mica es va acostumant la bestia i ens dona una mica de treva. El seu vigor comença a minvar quan més endins hi som, Cañuela ha caigut. Per avui ja hi ha prou de ultratge, primera victòria, però sabem que la batalla no es la guerra i que cada cop serà més dur conquerir aquestes terres. Ni cal dir que celebrem la victòria menjant com gals.
Divendres 2
“Ni un pas enrere, ni per agafar perspectiva”
Avui el cel es núvol, intimidador, fosc, gèlid i marcadament inhòspit. La pudor de la tragèdia ens envolta quan comencem a caminar, però el nostre esperit lluitador ens acompanya i això ens reconforta. Avui ataquem la part alta de la bestia. Engolidors que no pertanyen aquest món, roca nua fragmentada, i animals de quatre potes amb o sense banyes ens miren recelosos. No hi fem cas, i sense pietat perpetrem la segona envestida dins del seu interior. Ens agrada, i gaudim com mai. Rius, sales, passos compromesos i foscor, sobre tot foscor. La bestia cedeix passant per Calaca i Crucero, i a la sortida ens rep el sol i una ampolla de vi.
Els habitants de les contrades comencem a saber de les nostres gestes, i per la nit nosaltres comencem a celebrar els nostres rituals de sang envoltats per mirades encuriosides. Com sempre les nenes son més dures que els mansos i guanyen de carrer en la foscor de la matinada, els mansos abandonen a les dones a la seva sort, però son dones de caràcter fort i coneixen els secrets de la nit. A recuperar forces una mica ja que demà urparem la pell del massís.
Dissabte 3
“Primer la mirada al cel i desprès la caiguda al infern”
Com si fos l’assalt a una fortificació escalem les parets de Covalanas. Batalla dura, ja que les espatlles del monstre son exposades i llises. Només ens encarem a la zona més accessible, però avui no es el nostre dia. La muntanya brama amb forma de trons i acceptem la derrota, retirada digne però amb recança.
Un cop al cotxe esclata el bon temps i decidim que es el moment de practicar jocs ancestrals en un camp de vaques. Certa gent llença rocs el més lluny possible, d’altres tallen llenya amb destrals, i alguns es donen cops de cap contra la paret, però no, nosaltres som diferents, juguem al frisbie. Companys de batalles i penúries que ara no hi son, despertarien en instints de violència desmesurada i afamats de sang, però la distància ens salva, sort de la distància. Un cop acabat el joc ens ve un atac de pànic pel que hem fet. Això no pot ser, on està el nostre esperit més barruer? Potser es una estratègia de la bèstia per fer-nos caure amb l’autocomplaença? Tenim que arreglar aquest embolic, ens conjurem tots sis i afegim dues persones més per no posseir el número del diable.
Tots vuit ens aboquem a una nit sense fre d’orgia etílica, ballem música de los Chichos que mai hem dansat, fem botellón dins Las Pepas, i ampolla amb mà, les mirades que drenen violència vers als altres passem la nit. Els actes impúdics s’agreugen amb els beuratges i alguns de nosaltres acaben fem coses per oblidar i no jugar mai al mai mai.
Són les conseqüències de la nit, i una reflexió ens ve al cap.... serà que en contes de vèncer la bestia som nosaltres que ens hem convertir com tals. En fi, que li farem, més val adaptar-se que morir, de perduts al riu i pel que hem queda al convent..... ens caguem, pixem, escopim, traiem pus, mocs, ejaculem pels aparells reproductors i expulsem qualsevol fluid del nostre cos. Uf, uf... Ens hem aliat a la bestia i ja no hi retorn, ens hem deixat portar per l’encant de la vall i ara en contes de lluitar contra ella ens hem enamorat amb una entrega malaltissa. Però som així, gent de passions baixes, sense cap, ni raó.
Diumenge 4
“La obsessió de la passió”
Els trons ara no són a la vall, son dins el cap.... Avui juguem a bitlles, potser amb enyorança del que érem. Mai res serà igual al conèixer la bestia. Els seus devastadors encants, el seu melós xiuxiueig al voltant nostre, la fragància que desprèn per cada forat i les seves formes...
Bufa el vent.
Dilluns 5
“Vençuts”
Però no pot ser, hem de seguir lluitant desesperadament per no caure en la bogeria. No podem viure sota el seu jou i ser esclau de la esperança. No podem deixar-nos vèncer com Ulisses pels cants de les sirenes. Mareig, mareig...
Un últim intent d’esquinçar el forat de la bestia es possible. El temps s’acaba i sense descans perpetrem la violació del més íntim racó que posseeix, no sense dificultats consumarem aquesta gesta dins Coventosa. Un cop dins, la bestia ens desorienta, envia missatgers que ens porten per falsos camins, i posa a proba els nostres cossos amb bufades de pudor descomposta. Persistim, lluitem i a la fi desistim.
No hem pogut vèncer el enamorament a la bestia. Foragitem.
Un cop vençuts i envoltats de fritures, alubies, cocidos i entrecots, ens venen les reflexions. Per que volem tornar? Per poder vèncer la bèstia i exterminar les nostres obsessions? o per caure als seus braços si es que ens vol acollir?
Tornarem i trobarem la resposta.... o no.
Part mèdic de lesions:
L’equip
Rebe la bruiexeta:
Lesions múltiples tan als llavis superiors com inferiors pel fregament de la corda. Conat de embriaguesa.
Marian de Sherwood:
Contusions al cap i al cul produïdes per un tac del billar. Alcoholisme sever i patiment per la encesa de la casa.
Aleix el punk de les tenebres:
Mal de gola produïts pels escopits damunt tot reverent. Trencament de casc produït en un atac a la paret. Diu que va ser ella primer.
Carlos el cavaller escatològic:
Mal de panxa, cefalea i penediment. La barba es per amagar cicatrius.
Oriol el enperactiu:
Sense danys visibles, però rebre va rebre.
Carles el dèbil:
Atontament facial per pilotada. Fractures múltiples per la greu malaltia “ossos de vidre”. El metge diu que deixi l’espeleo, s’ho està pensant.
Altres personatges:
Ester i Marc:
Greus trastorns mentals degut al Comando Patxaran.
