dijous, 16 d’abril de 2009

MASSIF D'ARBAS (OCCITÀNIA)


Pugem 5 membres actius integrants del comando el dijous a realitzar maniobres a la regió Occitana d’Arbàs (hem quedat a Vilanova del Camí on alguns han arribat una mica tard, per variar) després d’haver-nos abastit de provisions a supermercats sofisticadíssims (Metadona).

Per una banda en Carles, la Carlota i en Toni Tofa guien la ruta. En Carlos i jo pugem a l’altre cotxe, i després de bufar la banya almogàver i cantar música celta i òpera a tot drap pel mig dels pobles occitans, espantant a vaques i velletes autòctones, arribem (passant per la Vall d’Aran) a Arbàs. No res, només cinc horetes de viatge.

Al arribar a la Gite de Labardeque, deixem tot el material en aquest alberg emmoquetat i amb una senyora cuina i llar de foc. La madame encarregada ens explica tot com va, però de moment no hem pogut veure les llums vermelles de neó ni les senyoretes, deu ser a l’edifici de totxanes del costat.

Com que ja es tard, sopem ràpid i anem a dormir d’hora; passa la vetllada entre anècdotes simpàtiques sense cap incident a remarcar. hahaha, ejem.
El Comando Patxaran és una bèstia imprevisible/impresentable i desprès d’estar tot emprenyat, circumstància agreujada per certs incidents, desembocaren en una orgia irracional de violència i destrucció que repercutint directa i negativament en la integritat física d’alguns membres, condicionà les expedicions. Ejem, Em sap greu. Els que no van dormir aquella nit em sembla que van ser els nanos gavatxos que hi havia a l’alberg amb el xivarri que varem fer .hahaha

Ens llevem divendres alguns de ressaca i amb llacunes i vinga, entre un plugim a preparar el material. Quan arribem al lloc on deixem el cotxe esta nevant! Tot blanc.

Ens posem l’equip i au, a caminar per la neu (i jo amb bambes, m’havia deixat les botes a la gite...a més són les que duc a la feina. pfff). Sort dels escarpins. Tot nevant i naltros amb els monos vermells, els petates i els cascos. Amb trams amb neu pels genolls, resseguim un rierol fins arribar a la boca mig amagada del pou.

L’avenc TROU du MILE. Després de començar a instal·lar, el Carles opta per a fer-ho ell mateix, en principi no ha de passar res, però millor anar ràpid a les coves amb aigua,a més, mig molls que estàvem, si estàs parat molta estona s’agafa fred. Un parell de davallades i ens plantem als meandres amb les seves corresponents cascades. Tot i ser una cova amb poc cabal d’aigua (com a molt t’arribava al genoll) es veu que n’hi havia molta en relació a altres vegades. Molt entretingut i agraït anar desgrimpant pels meandres, així no s’agafa fred. Quan el meandre tenia el sostre molt alt, tots rient, quan hi havia un pas estret on t’havies d’arrastrar per l’aigua, ja no rèiem tant. Hahaha
Finalment arribem a un pas tallat per una cascada d’aigua. Seguir seria imprudent, no sabem quants metres hi ha darrera i si ens posem sota aquell cabal tant bèstia no veuríem res i acabaríem completament xops amb aigua congelada. Decidim tornar.
Desinstal·lant a sac! Tot molls, fins i tot fent balls sota una cascada (ja no venia d’aquí...).No hi ha gaires pous, estem tota L'estona en moviment, no tenim massa fred tot i estar suats, xops i pringats. Mentre tornem al cotxe no fem més que pensar en la dutxa d’aigua calenta. Sooort que no hem decidit acampar fora la cova. hahaha.

Després que en Carles escandalitzes a la madame amb les seves passejades per l’alberg en roba interior, aquesta nit la passem jugant a l’uno i, per criteri de la Carlota, menjant arròs amb molts ous ferrats. Bon vi, bona cervesa i bon...Patxaran! No ens podem queixar. Estem totalment sols a la gite (m’ha agradat aquesta paraula). Nit tranquil·la. Estem cansats.

Ens llevem amb la calma, tornem a preparar-ho tot, recollim tots els monos, polars, botes, escarpins i roba que tenim assecant-se al mig del menjador al costat del foc i als radiadors (pagant el plus de 25 cèntims d’€ pp. Ho haurem entès malament. pfff).
Tornem a deixar el cotxe al mateix punt, posa’t els escarpins i botes molles i au, altra vegada endinsant-se a la nevada. Mirant un plànol que començava a estar amb la tinta correguda per la neu, en Carles comença a buscar la boca entre la neu. Com que potser esta tapada per la neu, per no caure al forat, en Carles i jo ens encordem seguint la normativa de la federació Catalana d’alta muntanya. pffff. hahaha. No ben bé, total, que trobem a la primera el pou.

L’avenc des HÉRÉTIQUES. Enmig de la neu comencem a instal·lar, passa corrent fred d’aire, pou de secció allargada amb una vertical molt estreta al costat de la reunió.

-Segur que és per aquí? -Ets un Cagadubtes!-ok,ok, doncs vinga, som-hi!!!!haha. Un cop passat el primer pou, al següent es col·loca un separador, just a sota un raig d’aigua que t’anava deixant xop. perfecte! Al tercer pou, sembla que continua per on va l’aigua. Tot moll, resseguim el reguer d’aigua, i quan veiem els químics de la reunió, se sent un soroll gutural d’aigua de fons...mmmm... no pinta bé, potser hi ha massa aigua a baix. Moment pel xef per a fer-hi un cop d’ull. En Carles baixa i no hi ha spits enlloc, la cascada d’aigua no es pot equipar bé, i rapelar per sota aquell xorro d’aigua tot aquells metres no era plan. En Carles torna a pujar tot xop! Vaia rasca, jo ho estava passant malament, anava perseguint a la Carlota per abraçar-la i recuperar l’escalfor corporal, però ella era massa ràpida. hahahaha. De sobte en Tofa crida que ha trobat una altra via! I seca!! Oooeee! Vinga tots cap allà! Baixem un 30 i com que estem a la mateixa alçada que el peu de la cascada que no havíem pogut davallar, aprofitem per anar a intentar-la trobar entre els blocs i meandres. Des de baix no sembla pas tant cabalosa com des de dalt, però és molt maca.
Tornem al peu del pou de 30m i comencem per un seguit de meandres, desgrimpant fins arribar a una gran sala. Pensem que deu ser la sala Trou du Vent, però encara no hi érem, seguim per unes diaclasses estretes fins arribar a una mega sala impressionant!! Els sediments de sorra han deixat unes explanades completament planes, amb prou feines veiem el sostre amb els frontals. Aquest lloc es mereix una dansa: Heiu-heio-Heiu-heio-...!!!pffff. Deixem el petate amb el menjar allà i seguim recorrent la cova, tornem a un seguit de sales enormes també, amb una superfície perfectament plana de sostre, amb trams de roca fragmentada en plan tartera, és enorme. Trobem una altra sala amb el terra de sorra completament llis, seguim fins arribar a un punt estret on es canalitzava tota l’aigua. Allà ens aturem, tot i que pel costat de la enorme quantitat d’aigua es podia entreveure un pou. Es veu que es pot continuar per allà..mmm...ho deixarem per un altre moment. hahah. Tornem al petate per a degustar amb les mans plenes de fang un deliciós fuet amb dues llesques de pa de motlle i unes ametlles. En Carlos vol sortir abans doncs ha quedat a Rodellar (Serra de Guara) amb uns col·legues. Comença a ascendir el primer.
A fora segueix nevant, esperar-se allà sense fer res és un conyàs. Vaia rasca! Seguim baixant pensant en la dutxa d’aigua calenta...mmmmm...cada dia l’allarguem més.les dutxes semblen una sauna!. Total nosaltres em pagat els 25 cts d’€!haha.

Són les 6pm i en tot el dia només hem menjat una merda d’ensaïmades amb gust a pa i mantega i el fuet a la cova. Berenem i fem uns Unos, entre birres, vi i Patxaran (per variar) quan el joc de cartes es va fer monòton em vaig veure obligat a fer un truc de màgia complicadíssim!!hahaha.. Ja han arribat tot els monitors membres de l’escola francesa d’espeleo. En Carles coneix a un nano i comencen a parlar d’espeleo-xunga-extrema, mentre en senyal de suport i d’interès en Tofa i la Carlota fan papiroflèxia!!haha. Vaja nivell de radicalisme el Comando, a on anirem a parar (bueno, jo vaig fer una caixeta de paper q s’obria...). Resulta que aquest tio (Buldo) és EL megacrack de l’espeleo internacional.

Fem el sopar, i com que hem de ser els més durs, ens hem de quedar més tard que els gavatxos. La Carlota esta contentíssima, fins la 1am jugant a l’Uno!! Estem trinxats.

Ens llevem a quarts d’11 quasi!! Tothom es feia el ronço al llit. Ningú té ganes d’anar a passar-les putes un altre dia!hahah. Esmorzem i au, a les 11:45 comencem l’aproximació a l’avenc més simbòlic de la zona, que casualment és el més llunyà!! Bufff. Plovent tota l’estona, nevat a cotes més altes, vent, pendents relliscosos que ens fan dubtar sobre si seguir i sobre si podrem tornar pel mateix camí com continuï nevant.
Un cop al coll, 200m de desnivell per una tartera d’una canal que poc a poc anem baixant (després serà pujada...bufff). Desprès de 1,5h d’aproximació finalment veiem la boca de la cova, esta uns 8m penjada a la paret, hi ha una corda molla ronyosa amb quatre nusos per accedir-hi. Pugem i ens aixopluguem allà, hi ha un racó (on ha pixat en Carles) on no bufa el vent. Buff, la glòria. haha. Ens preparem i viiinga som-hi!!!

LA GROTTE DE PÈNE BLANQUE, nom de la cova que ve donat per la penya on es troba situat, és el més clàssic del massís, comença amb un laminador 1-1.5m d’alçada durant un bon tram, perfecte per als lumbagos, eh Tofa?, jo desenvolupo uns passos tècnics de progressió: El pas del Leprós! Després de passar un passamà comença la laberíntica cova, és enorme i sembla no acabar-se mai, per tot arreu es veuen noves galeries i forats. Anem deixant fites a algun encreuament per si un cas. Comencem a arrastrar-nos per forats, a desgrimpar alguns trams, i a davallar per alguna instal·lació fixa, fins arribar a una desgrimpada entre aigua al costat d’un pou; per dolors físics no ens veiem tots els membres capacitats de prosseguir. Així doncs, deixem aquesta cova per a una posterior visita. El proper objectiu serà arribar a la sala del Dromedari, on pel que es veu hi ha un pou enorme al centre en forma d’embut.
Tornant anem a visitar totes les galeries que podem. Al tornar pel laminador camí de la sortida, cursa frenètica rodolant, fent el leprós, l’homínid o senzillament a quatre grapes.
Un cop a l’entrada menjar alguna cosa (fuet i tres llesques de pa de motlle! Quina varietat!) i fer un petit foc.

Finalment tornem i a mitja baixada ens plantegem seriosament pujar al cim de la Pène Blanque, però no hi va haver quòrum simultani...eh, hi anem ara mateix o què? Hahah

Sopar, dormir més tard que els gavatxos, acabar el Patxaran i tornar dormir i al matí següent tornar cap a casa! Entrepà de llonganissa a Alfarràs per dinar.



Ja esta, Osti quina crònica més llarga!! Fins aquí no ho arribarà a llegir ningú, així doncs em prenc la llibertat de dir el que vulgui:

CATALANS, SAPIGUEU FER-VOS DIGNES DE CATALUNYA!!

2 comentaris:

  1. ei! jo hi he arribat! ha estat com tornar-ho a reviure! (merda, se m'ha tornat a clavar l'esquena i veig una cara de boig que no em deixa respirar!).

    La resta del comando us ho heu perdut! Hi ha que tornar-hi!

    ResponElimina
  2. Desde luego no te has dejado ni un detalle, zagal, casi me duermo leyéndolo en el hombro del alcalde. Te debiste cansar mucho y por eso te has rajado cual nenaza este fin de semana... en fin.

    ResponElimina